Ves al contingut principal

reptes

Un Josep va preguntar-li al seu amic Jordi:
- Que està castigat en Marc que cada dia a l'hora del pati dona voltes a la pista de futbol?
- No, no ho està però s'ha proposat fer 300 voltes i em sembla que ja n'hi falten poques, en Quim és allà que les hi conta.

Quan els alumnes més competitius de l'escola es van assabentar del que volia fer en Marc, van començar a fer el mateix amb la intenció d'atrapar-lo i donar encara més voltes que ell. Així que durant setmanes i setmanes hi van haver no menys de deu nens, que cada dia a l'hora del pati, donaven voltes a la pista de futbol per ser els que més voltes hi donaven. N'hi han alguns que van passar de mil, però cap va atrapar a en Marc disposat a defensar sempre el seu repte personal tot i semblar poc útil.

Comentaris

kweilan ha dit…
Està bé marcar-se uns objectius...el que és curiós és els altres com poden afegir-s'hi. M'ha recordat Forrest Gump.
XeXu ha dit…
Competint ja de ben petits. Suposo que la societat ens hi empeny. Però jo no sóc qui per parlar, ja que sempre competeixo amb mi mateix, i de retruc, amb els altres.
zel ha dit…
Jo m'hauria mosquejat, no m'agraden les competicions! Però vaja, si ells disfruten...
Anònim ha dit…
"Però vaja, si ells disfruten..."
(Zel)

No hi veig veritat i caldria demostrar-ho, zel! Perquè sóc del parer que ni el mereixements consolen de debò.

Qui pot disfrutar sospesant mèrits?

Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!
Joana ha dit…
Reptes i exercici físic... No està malament!
Deric ha dit…
potser era poc útil però segur que acabaria sense cap "mitxelin" al cos!
Assumpta ha dit…
Ostres!! Tampoc vaig veure aquest? Uhmmm... Vaig canviar la configuració de la meva roda de blogs a la barra lateral... Ho hauré de tornar a deixar com estava.

Trobo que els altres tenien molt poca imaginació. Tan sols mirar de superar al Marc, però no proposar-se res nou.

En Marc sempre serà el pioner ;-))

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…