dilluns, 21 de juny de 2010

el dia més llarg

Sonava el telèfon amb estridència, però això no l'atabalava a l'hora de despenjar:

- Digui?
- Joan, tens temps avui?
- Avui tampoc, Anna, avui tampoc.

No es van dir res més, tots dos van penjar alhora i amb una suau parsimònia, sabent que si avui no era el dia, no ho seria mai.

9 comentaris:

Natxo ha dit...

Sona trist, dit així. Em sap greu per l'Anna, la veritat.

Carme ha dit...

Podria ser que no fos ni trist, a vegades les coses són així simplement, però trist o no, sempre sap greu no tenir temps per algú, sobretot si és algú important.

elur ha dit...

mai quan de temps és?

instints ha dit...

quin mal rollo no? mai? Petonets!

myself ha dit...

És dur això de no tenir temps per algú... Aquest s'hauria de plantejar prioritats...

Albert B. i R. ha dit...

Doncs què malament! Al final no es veuran!
Quan sona le teèfon fort a la feina, a diferència del protagonista, sóc incapaç de mantenir la calma. A mi sí m'atabala!

Joana ha dit...

Si esperes la trucada estàs neguitós si no et sorprèns.

Assumpta ha dit...

Doncs millor que, per fi, l'Anna s'hagi adonat de com estan les coses...

khalina ha dit...

Caram, el temps com excusa!