Sonava el telèfon amb estridència, però això no l'atabalava a l'hora de despenjar:
- Digui?
- Joan, tens temps avui?
- Avui tampoc, Anna, avui tampoc.
No es van dir res més, tots dos van penjar alhora i amb una suau parsimònia, sabent que si avui no era el dia, no ho seria mai.
- Digui?
- Joan, tens temps avui?
- Avui tampoc, Anna, avui tampoc.
No es van dir res més, tots dos van penjar alhora i amb una suau parsimònia, sabent que si avui no era el dia, no ho seria mai.
9 comentaris:
Sona trist, dit així. Em sap greu per l'Anna, la veritat.
Podria ser que no fos ni trist, a vegades les coses són així simplement, però trist o no, sempre sap greu no tenir temps per algú, sobretot si és algú important.
mai quan de temps és?
quin mal rollo no? mai? Petonets!
És dur això de no tenir temps per algú... Aquest s'hauria de plantejar prioritats...
Doncs què malament! Al final no es veuran!
Quan sona le teèfon fort a la feina, a diferència del protagonista, sóc incapaç de mantenir la calma. A mi sí m'atabala!
Si esperes la trucada estàs neguitós si no et sorprèns.
Doncs millor que, per fi, l'Anna s'hagi adonat de com estan les coses...
Caram, el temps com excusa!
Publica un comentari a l'entrada