Una manera de recitar que enganxa, que et posa en tensió i sobretot esperona, és la troballa d'avui d'un Enric Casasses que ja coneixia però no pas a l'autor d'aquest vine bèstia: Joan Josep Camacho Grau.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
Per tenir un bon son i un bon començament d'octubre: Cançó de bressol Bruixeta la non-non, amb caputxeta blanca. Hi ha una finestra als ...
-
Aquesta setmana ens ha visitat el dia de la música, us deixo aquesta meravella de missatge musical:
-
Estimat Sol, abans que tornis, vull que sàpigues que no t'esperaré més, tant si vens com si no vens, jo me n'aniré, tu t'ho haur...
7 comentaris:
Quina manera de recitar el poema! Com s'hi submergeix, i al final ell mateix ho calma. La veritat és que et fa guaitar-lo. Muack!!
ahir el vaig escoltar... i no em va acabar de fer el pes... potser per l'hora (tard) o pel dia o per vés a saber què...
el que m'encanta són els cabells!! jo els vull iguals quan sigui més gran :P
instints, si si a mi m'atreu molt aquesta forma de recitar.
elur, va com va això. Els cabells, jo també el voldré així!
El poema es fa gran quan el sents recitar per algú que en sap.
Salut!
Tu ja tens els cabells llargs, Estrip, que et fas una cua quan et lleves ;-))
A mi tampoc em va convèncer el poema... però també em van agradar els cabells :-)
montse, qiantes formes té el poema, quantes variables. Qui el recita, com el llegeixes, quan el llegeixes, com el llegeixes, on el llegeixes,...
Assumpta, sí però no tant llarg.
Tot arribarà :-))
Publica un comentari a l'entrada