dilluns, 14 de juny de 2010

vine bèstia

Una manera de recitar que enganxa, que et posa en tensió i sobretot esperona, és la troballa d'avui d'un Enric Casasses que ja coneixia però no pas a l'autor d'aquest vine bèstia: Joan Josep Camacho Grau.


7 comentaris:

instints ha dit...

Quina manera de recitar el poema! Com s'hi submergeix, i al final ell mateix ho calma. La veritat és que et fa guaitar-lo. Muack!!

elur ha dit...

ahir el vaig escoltar... i no em va acabar de fer el pes... potser per l'hora (tard) o pel dia o per vés a saber què...

el que m'encanta són els cabells!! jo els vull iguals quan sigui més gran :P

estrip ha dit...

instints, si si a mi m'atreu molt aquesta forma de recitar.

elur, va com va això. Els cabells, jo també el voldré així!

montse ha dit...

El poema es fa gran quan el sents recitar per algú que en sap.

Salut!

Assumpta ha dit...

Tu ja tens els cabells llargs, Estrip, que et fas una cua quan et lleves ;-))

A mi tampoc em va convèncer el poema... però també em van agradar els cabells :-)

estrip ha dit...

montse, qiantes formes té el poema, quantes variables. Qui el recita, com el llegeixes, quan el llegeixes, com el llegeixes, on el llegeixes,...

Assumpta, sí però no tant llarg.

Assumpta ha dit...

Tot arribarà :-))