Ves al contingut principal

enemics

D'un llibre que de moment no m'està satisfent com creia, n'extrec un resum que sí que em sembla interessant, i que ha provocat que pugui mantenir-ne el ritme de lectura necessari per no deixar-lo.

Enemics del coneixement:

La por: Per vèncer a la por no podem sortir-nos del nostre camí i les nostres decisions, hem de continuar. Tot i fer les coses amb por no les hem de deixar de fer, doncs a base d'insistir i aprendre s'arriba a la claredat. Si ens deixem vèncer deixarem d'aprendre per a resta dels nostres dies. Però compte, que tot i trobar l'esmentada claredat, aquesta es transformarà en el nostre nou enemic.

La claredat: Si la por enfosqueix, la claredat pot encegar, i pot provocar també el deixar d'aprendre res. Hem d'adonar-nos-en d'això i dubtar d'aquesta claredat, pensar que podem estar cometent un error. Aleshores i després d'això ens trobarem amb el poder.

El poder: El més fort dels enemics. Hem de veure que en realitat el poder no és nostre i adonar-nos que sense control sobre un mateix, la claredat i el poder són pitjor que els errors. És molt fàcil caure a les seves urpes i sentir-se invencibles, si passa això aleshores haurem perdut. Però si el dominem i tenim el control sobre nosaltres mateixos, el superarem. Però, ens toparem amb un altre enemic: la vellesa.

La vellesa: El més cruel, l'únic que no es pot vèncer, i que només podrem fer fora per moments. Aquest és un temps en que l'home ja no té pors i té una claredat impacient i un poder sota control, però també un desig intens de descansar i oblidar. Si fem cas a aquest desig perdrem l'últim assalt i l'enemic ens reduirà a una criatura dèbil i vella. Però si ens traiem aquest desig de sobre i vivim el nostre destí fins al final, podrem aleshores ser anomenats homes de coneixement, encara que sigui només en aquests petits moments.

"Las enseñanzas de Don Juan" de Carlos Castaneda

I per acabar enllaço un post d'una blocaire molt especial on hi podeu trobar un fragment del text original: Las enseñanzas de don Juan

Comentaris

kweilan ha dit…
El vaig llegir fa molts anys. Les cites són molt bones i m'ha agradat rellegir-les.
òscar ha dit…
M'agrada la por. La cita, està clar.
Assumpta ha dit…
"Tot i fer les coses amb por no les hem de deixar de fer"

Estic absolutament d'acord... si som capaços de fer-ho, encara que sigui amb por, haurem fet un pas importantíssim precisament per perdre aquesta por...
S.N. ha dit…
Quan el meu germà era petit i aprenia a nedar la monitora li deia que es tirés a l'aigua i ell li deia a la meva mare:
- És que em fa por-
- Bueno- li contestava ella.
I ell anava i es tirava a l'aigua.
Els nens sí que hi entenen!!
Anònim ha dit…
"La por: Per vèncer a la por no podem sortir-nos del nostre camí ..."

El cas és que jo penso que la por, per no permetre, no permet ni canviar de camí.
I això és ben trist, al meu entendre, perquè atura i no precisament per a descansar una estona, sinó que atura per fer-te plegar.

I qui ho diu que no pots sortir del teu camí? I per què no?
I què coi és el camí si no hi ha ruta?

Saps?, ja que sóc humana (fràgil), prefereixo fer-m'ho amb la paraula temor. Que per què?
Doncs perquè el temor sí que em permet pintar fora de la ratlla,
i també sortir del meu camí o cercar-ne un altre. El temor no es basa en la desconfiança com ho fa la por, ni tampoc hi té l'eix en l'immobilisme, com sí el té la por.
Com a mínim el temor li diu a la meva consciència:"ho intentem?"


Les paraules: claredat, poder i vellesa les treuré del "museu-diccionari" en un altre moment.
Ara mateix m'estic llepant els dits amb la paraula temor. I la paraula ruta encara veig que em fa l'ullet...

Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!
Anònim ha dit…
"La claredat: Si la por enfosqueix, la claredat pot encegar, i pot provocar també el deixar d'aprendre res."

Per què la por enfosqueix? Jo diria que la por, més que enfosquir, atura.
I no sóc del parer que la claredat encegui. Potser diria que el què pot enlluernar és la brillantor, alhora que pot
estarrufar, també. I per deixar d'aprendre entenc que calen un grapat d'actituds, però sobretot cal que la societat
es dediqui a ensenyar enlloc de fer aprendre.


"El poder: El més fort dels enemics..."

No ho crec pas que sigui el més fort dels enemics, sobretot si ha de combatre amb el risc de l'autoritat.
L'autoritat quan s'arrisca, amb el no cansament, li fa massa nosa al poder, atès que llavors el poder perd valor
i tendeix a estancar-se! I un enemic estancat és aquell que, per molt que es bellugui, sempre està aturat.
I qui està aturat més que ser fort és un perill.... Però, tot i així, diria que l'únic enemic fort de debò
és el cansament i si té poder, o no, sempre dependrà de si l'autoritat s'arrisca...

I la vellesa? Oh, la vellesa hauria de ser, simplement, saviesa o el somriure net després de passar-ne de verdes i de madures,
de ser agitats i de patir moltes coses durant una vida llarga d'anys i panys!. Crec que són els altres qui et
fan vell o vella amb un somriure ben profund i extens!

Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!
Anònim ha dit…
"La claredat: Si la por enfosqueix, la claredat pot encegar, i pot provocar també el deixar d'aprendre res."

Per què la por enfosqueix? Jo diria que la por, més que enfosquir, atura.
I no sóc del parer que la claredat encegui. Potser diria que el què pot enlluernar és la brillantor, alhora que pot
estarrufar, també. I per deixar d'aprendre entenc que calen un grapat d'actituds, però sobretot cal que la societat
es dediqui a ensenyar enlloc de fer aprendre.


"El poder: El més fort dels enemics..."

No ho crec pas que sigui el més fort dels enemics, sobretot si ha de combatre amb el risc de l'autoritat.
L'autoritat quan s'arrisca, amb el no cansament, li fa massa nosa al poder, atès que llavors el poder perd valor
i tendeix a estancar-se! I un enemic estancat és aquell que, per molt que es bellugui, sempre està aturat.
I qui està aturat més que ser fort és un perill.... Però, tot i així, diria que l'únic enemic fort de debò
és el cansament i si té poder, o no, sempre dependrà de si l'autoritat s'arrisca...

I la vellesa? Oh, la vellesa hauria de ser, simplement, saviesa o el somriure net després de passar-ne de verdes i de madures,
de ser agitats i de patir moltes coses durant una vida llarga d'anys i panys!. Crec que són els altres qui et
fan vell o vella amb un somriure ben profund i extens!

Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!
elur ha dit…
ja no et dic res si es comença tenint por de tenir por...

;-)
iaiapunkarra ha dit…
El que fan por de debò són els polítics.

Ah, i algunes sogres.
instints ha dit…
sembla que és un bon llibre, me l'anoto!!
estrip ha dit…
ja sé on és el poder: en els comentaris dels blocaires. Gràcies!

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…