Ves al contingut principal

e-mocions

Si un dia estàs enfadat i ets blocaire però no acostumes a fer servir el bloc per escriure emocions personals, segurament esborraràs molts escrits. Potser et passa el mateix si estàs enamorat, si estàs indignat o si et sents el més afortunat del món. Tot i així segur que algun dia t'has deixat anar i no has pensat en tot això. Hi ha qui sense voler-ho ha convertit el bloc en un lloc per desfogar-se i després d'un temps se n'ha adonat que aquest no era el seu objectiu i l'ha tancat. Hi ha qui li ha agradat i ha escrit més que mai, o qui s'ha agafat un període de reflexió quan les emocions s'han mig apagat. També hi ha qui amaga darrera algunes històries inventades les seves emocions més personals, però crec que això, ja ho acostuma a fer, aquell que escriu regularment, sigui blocaire o no. Però també hi ha qui se n'adona de tot això i sense saber perquè li surt un escrit com aquest, sigui encertat o no.

Comentaris

XeXu ha dit…
M'agrada el títol que has posat, no podia ser més encertat. Te'l copiaria ara mateix, té copyright?

El blog pot tenir moltes utilitats, però el que solem fer sempre, d'una manera o altra, és abocar-hi opinions. De vegades, les opinions fan referència a la nostra vida i al que ens passa. A mi em cal, de vegades. Trobo que hi ha cops que deixo anar alguna cosa perquè trobo un alleujament en escriure-ho, i ho dic abans que a les persones més properes. No hauria de ser així, però pel fet de ser-ho, ha de ser críptic per qui ho pugui llegir. Potser seria millor poder dir les coses de manera ben clara. A mi no em costa expressar els meus sentiments a la vida real, i al blog de vegades els he de camuflar. De totes maners, em segueix servint. De moment continuo endavant, no em plantejo de què parlo, només surt. El meu és un blog personal i molt personal. Naturalment, les reflexions que em puguin sortir estan inspirades en situacions de la vida quotidiana, ja siguin meves o d'un altre. El meu món és petit, i d'aquí em surten els escrits.
Rita ha dit…
Encertat i sincer, estrip!

Crec que pràcticament tots podríem subscriure aquest apunt. D'altra banda, com diu en XeXu, el títol és perfecte.

M'ha agradat molt aquesta entrada!
rits ha dit…
a mi tb m'ha agradat molt! el títol i el post! ben rodó!

crec que hi ha tants blogs com persones. i que cadascú és com és i necessita o vol explicar el que sigui. com hi ha qui és més emocional i qui no ho és tant.

a mi m'agraden els blogs més emocionals que no pas tant els que parlin d'un tema concret, potser perquè tb dono voltes a les meves emocions, al que sento, i m'hi reflexo o me n'alegro o m'entristeix el que pugui estar vivint algun blogaire en qui em pugui reflectir.

quan les emocions es desvorden o no et sents lliure en el teu propi espai, buf.. em sabria molt de greu que algú tanqués per això. xò el blog és de cadascú i cadascú obre i tanca quan vol.
Clint ha dit…
Una bona definició de blog!
Carme ha dit…
Jo també el trobo encertat!
Joana ha dit…
Si no sabíem com definir-nos els blogaires ho acabes de fer.
Ho subscric tot i que continuo fent el gandul :)
S.N. ha dit…
Doncs per mi el bloc és tot el contrari, intento abocar-hi les emocions en estat pur, sense entrar en detalls i explicacions, que això ja ho faig a la vida real.
GEMMA ha dit…
Sense saber, molts cops, deixem escrit un munt de sensacions que elles soles s'exterioritzen en forma de paraules. Una metamorfosis interessant i alliberadora de continguts que prenen vida pròpia, sense cap premeditació.

Bona estripada, Estrip!
instints ha dit…
Em sento prou identificada en la definició que has fet dels blocs. Suposo que cadascú té els seus motius per expressar, dir o no les emocions de la forma que es vulgui, ja que el mateix bloc també pateix la seva evolució i aquí hi entren molts factors que el poden o no condicionar.
Des del dia que vaig obrir el bloc, tenia molt clar quin n'era l'objectiu i sempre he intentat seguir-lo amb rigorositat, però hi ha vegades que les coses no surten com un vol, així que a vegades li dóno una treva.
Assumpta ha dit…
El meu blog és raru :-))

Explico més coses personals als blogs dels demés que al meu mateix... si algú s'entretingués en buscar comentaris meus per diferents blogs em podria fer la biografia (espero que ningú ho faci, que seria molt lleig i semblaria ganes de "cotillejar" jajaja)

A mi, bàsicament, el meu em serveix per... ostres, doncs no ho sé! ;-))
estrip ha dit…
ostres sí, i els comentaris encara diuen més coses potser que els mateixos blocs...
GEMMA ha dit…
Estrip, ja he satisfet la teva demanda, retorna quan vulguis al post de viatgeplural!
Eva Ventura ha dit…
A mi em passa com a l'Assumpta, parlo més de mi en els comentaris que deixo en altres blogs.

En quant al motiu de perque escric un blog suposo que és perque em fa falta compartir les meves anades de bola i perque secretament desitjo algú ho llegeixi.

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...