Una cervesa artesana d'abadia amb un lleuger toc afruitat, ben fresca i suau. Petards al cel. Què sabem de la terra si amb prou feines coneixem el cos? Meu teu seu i nostre, reflexions d'una blocaire. Un sopar en una casa en construcció, la construcció d'un camí compartit i a prop de l'estació. Somnis. Realitats. Parets per escalar i escales mecàniques per aturar-se a abraçar, i dir-se coses a cau d'orella. Viure, riure... i ser lliure.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
Les primeres 23 paraules dels meus llibres de Sant Jordi són: “El telèfon ha sonat. Un to. Dos tons. ¿S'hi pot posar algú? >> ,...
-
Sona i ressona el piano : Posant lentament els dits sobre les tecles, i en ordre, sona així: Primer el polze resseguint la línia de la v...
10 comentaris:
és fantàstic!!!
ni teu, ni seu, vostre!!
Genial! Un post estiuenc i fresquet... viure, riure i ser lliure... m'agrada.
Com es nota que estem de vacances, i com es nota que aquí tens una bonica història entre mans...
El millor, ser lliure...
Què bona la cervesa afruitada!! A Bèlgica en vaig provar de boníiiiiiiiiiissimeeeeees!!! ;-))
mmmmm genial, sona genial. em quedo amb aquesta dolça sensació.
per molts anys!!! :))
aquesta cervesa és aquella que no puja mai però que acaba pujant oi? jeje. Moltes felicitats!!!
es pot demanar res mes??
una abraçada
Em sembla que vas passar una nit deliciosa...
Publica un comentari a l'entrada