L'últim dia d'un viatge que fou un començament: En un turó sobre una ciutat freda amb una crep de llimona i sucre entre les mans. Un mur, i tu inclinada amb l'altre braç que mig t'abraça. Una estàtua que pensa i en l'altre un petó. Les rialles més grans que he fet mai per no res, i aquest no res, que ho ha estat tot, ara no sols és un record, ara és també el més pur brot, que cada dia, neix de mi.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
Sona i ressona el piano : Posant lentament els dits sobre les tecles, i en ordre, sona així: Primer el polze resseguint la línia de la v...
-
Les primeres 23 paraules dels meus llibres de Sant Jordi són: “El telèfon ha sonat. Un to. Dos tons. ¿S'hi pot posar algú? >> ,...
13 comentaris:
Aquest no res és el més gran que hi pot haver. Els detalls. Els detalls són el que queda, i el que recordem.
Quan aquest no res que ho és tot regala rialles és màgia, màgia de la bona... Què duri molt... Què duri sempre!! :-)
wow no hi ha paraules per descriure la bellesa dels teus mots.
"...ara és també el més pur brot, que cada dia, neix de mi."
(Descric)
Com una quimera a flor de pell?
I, per cert, quina mena de paladar necessita ensucrar la llimona?
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!
sembla un anunci de cervesa d'aquest d'estiu, que tothom vol que li passin a ell!
Xexu, els detalls són els records que creen quelcom especial, i tant!
Assumpta, les persones som màgiques, tenim sort!
Goculta, moltes gràcies.
Onze, a flor de pell senzillament. Un paladar amb molts de gustos.
per molts anys doncs!
:*)
Gràcies per encomanar-nos somriures!
Fins i tot puc paladejar la crepe de llimona...
Hi ha records màgics i del tot nutritius, que bé Estrip!
m'encanta! m'has endinsat en una historia de on es rialles es fan amb gust de crep de llimona i sucre, on l'amor sura i quan esta a punt d'acabar el conte, veus que no només surava...Preciós!
I tant!! ;-))
Publica un comentari a l'entrada