diumenge, 27 de gener de 2008

solitari

És aviat, tot just es comença a veure el Sol encara per sota la barana i a mig pam del horitzó. Surto al balcó per veure el temps que fa i el que farà, fa fred però la son que encara no m’he tret no me’l deixa sentir. Estem a només a un grau, però les prediccions diuen que arribarem a vint i tot indica que serà un dia perfecte. Esmorzo un bon bol de cereals d’aquells que t’ajuden a mantenir la línia, i que segons els anuncis de la tele van dirigits només a les dones. Aquesta deu ser la meva part femenina, potser. Després un plàtan, una torrada amb oli i dos tecles de xocolata d’aquella prohibida que és veu que és per les adolescents.

Un cop llest amb els estris d’escalar, corda, cintes, casc, tascons i la roba necessària per si de cas la predicció s’equivoca enfilo cap Oix, a fer la Cresta d’en Ferran en solitari. Una aventura senzilla però no menys perillosa tenint en compte que és en solitari. Un hora i mitja de cotxe i quan arribo a peu de Cresta la temperatura ja ha pujat vuit graus. Un cop localitzat el primer camí de pujada, agafo aire i sense donar cap ordre a les cames, elles soles comencen a caminar. Una travessia fàcil on no m’haig d’encordar en cap moment, excepte per fer un rapel. Bé, hi ha un tram després del rapel que és una mica més dret però el Sol em dona energia i pujo amb seguretat, amb molts descansos que aprofito per fer algun glop. Pujar en solitari és una història diferent, no li explico a ningú les meves frustracions ni les meves il•lusions i les decisions que vaig prenent no les discuteixo. No faig acudits però de tant en tant em ve algun pensament que em fa somriure i a estones em venen ganes de cridar, però no ho faig, prefereixo escoltar el silenci per el que travesso.

Faig el cim, i la taronja que pelo ja intueixo que serà més àcida que mai, més dolça que mai, i més taronja que mai. I mentre reflexiono amb l’escalfor del Sol a la cara que no em deixa obrir els ulls me n’adono que no he fet tot el camí en solitari.

5 comentaris:

Nuri ha dit...

Quina sensació més guapa ha de ser! a més la descrius molt bé.

Jo no faig escalada però també m'agrada anar sola a la muntanya (bé, amb la gossa, que és una bona guia), i realment tens una sensació ben especial com de llibertat que no es pot experimentar anant amb algu, per millor que t'hi portis.

Potser és que som uns incauts, uns imprudents, potser encara no ens ha crescut el queixal del seny, o potser els excessos comencin a passar factura al cap...

XeXu ha dit...

Suposo que tocaria dir que és una imprudència anar-hi sol, però jo també sóc de fer aquestes coses, no a la muntanya, però de tant en tant, estar sol, aïllar-me de tot i de tots, per estar només amb mi mateix. M'ha agradat el que dius de: 'no li explico a ningú les meves frustracions ni les meves il·lusions i les decisions que vaig prenent no les discuteixo.'

El final, però, m'ha sobtat, has notat alguna presència que no era amb tu?

e ha dit...

Jo, aquell dia, vaig baixar de la ciutat per caminar a peu pla vora el mar que, fa uns dies, afamat, va queixalar el passeig dels matins. Diuen que va estar a punt de besar les llars blanques.

iruNa ha dit...

Quan aconseguim estar bé amb nosaltres mateixos no ens sentim sols perquè sóm capaços de fer-nos companyia en silenci. Les converses internes que es tenen estant sol són brutals!
M'ha agradat molt aquest post, l'experiència que descrius és fascinant i se'm desperta una certa nostàlgia... perquè jo també sóc de fer aquestes coses!
una abraçada!

estrip ha dit...

Nuri, si està bé a la muntanya eh! Però si pot anar sol sense haver de ser imprudent. És a dir si pot ser deixar l'ampolla de vi a casa per quan tornem.

XeXu, si, la presència era la meva. O la meva consciència o alguna cosa així.

e, el mar és gran!

iruna, m'has fet una visita eh! Gràcies. A veure doncs si et treus la nostàlgia de sobre.