Ves al contingut principal

un adéu-siau

És estrany deixar de fer-te petons, és estrany canviar la meva mirada, fer-te sentir ignorada i oblidar les il•lusions. Me’n vaig a dormir amb tota pau però no entenc aquesta enyorança, es estrany oblidar que podem tenir esperança, és estrany, però ens havíem de dir adéu-siau.

Comentaris

XeXu ha dit…
Oh, ara mateix, hi ha una paraula que ressona al meu cap: Tristesa. Això em diuen les teves paraules. Fa massa poc que sé de tu per saber si me n'he d'alegrar o consolar-te, però si que et puc dir que aquestes paraules es nota que estan carregades de sentiment. Tant, que la tristesa m'ha calat una mica a mi i tot. Hi ha dies de tot.
Sense fer soroll ha dit…
Aquestes coses passen, sents l'enyorança al que era al teu costat, ànims.
Nuri ha dit…
Dius que te'n vas a dormir amb tota pau mentre ella se pot sentir ignorada... així doncs, és un adéu a una banda. Encara que diguin que és igual de dur, sempre és millor ser el qui diu adéu que no pas el que ha estat deixat.

Als amants, però, s'ha de procurar cuidar-los i no dir-los adéu, sino en els pitjors dels casos, un "fins aviat".
Putas y Princesas ha dit…
dir-se adéu es la manera de dir hola a noves sensacions. no hay mal q por bien no venga. un petonet
e ha dit…
Plàcid i inquietant alhora. La sorpresa de l’enyor entendreix el text, però no és ben bé tristor el que transmets, sinó resignació. Decisió indefugible però penosa: necessària per començar de nou?
Espero aquesta interpretació, perquè també en faig una lectura d’un adéu a l’esperança i a les il•lusions. Però espero equivocar-me molt!
Amb les etiquetes de situacions, reflexions i persones em desconcertes!
Siau i fins ara i sempre!
mossèn ha dit…
adéu-siau ... curiós ... salut
estrip ha dit…
no és el moment actual, és un record de fa ja mesos, però real, xexu. i Merci

és resignació, ho has dit bé, e. Una actitud i un final triat sabent que no tenia més remei. Ella també ho sabia i algú havia de prendre la decisió.
Inèdita ha dit…
No sé si ella es mereixia ser ignorada, voldria pensar que sí perquè realment sentir-se ignorada fa mal, quan t'ho mereixes fa ràbia perquè penses que hauries d'haver actuat d'una altra manera i no ho vas fer, i ara en pateixes les conseqüèncie però en el fons saps que t'ho mereixes, però quan aquesta ignorància vers tu, no saps en què es fonamenta ni quin és el motiu o què és el que has fet "malament" segons l'altre, és molt injust i et sents insignificant i menyspreada,intentes buscar-li algun sentit i sovint no el trobes, i dins el teu cap no pares de donar-hi voltes i més voltes, atrapada en un espiral sense sortida,sense poder arribar a cap resposta vàlida que et permeti oblidar i tirar endavant.De totes maneres m'alegra saber que tot això ja ha passat però siusplau, no perdis l'esperança ni l'il.lusió...

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…