dimarts, 15 de gener de 2008

un adéu-siau

És estrany deixar de fer-te petons, és estrany canviar la meva mirada, fer-te sentir ignorada i oblidar les il•lusions. Me’n vaig a dormir amb tota pau però no entenc aquesta enyorança, es estrany oblidar que podem tenir esperança, és estrany, però ens havíem de dir adéu-siau.

8 comentaris:

XeXu ha dit...

Oh, ara mateix, hi ha una paraula que ressona al meu cap: Tristesa. Això em diuen les teves paraules. Fa massa poc que sé de tu per saber si me n'he d'alegrar o consolar-te, però si que et puc dir que aquestes paraules es nota que estan carregades de sentiment. Tant, que la tristesa m'ha calat una mica a mi i tot. Hi ha dies de tot.

Sense fer soroll ha dit...

Aquestes coses passen, sents l'enyorança al que era al teu costat, ànims.

Nuri ha dit...

Dius que te'n vas a dormir amb tota pau mentre ella se pot sentir ignorada... així doncs, és un adéu a una banda. Encara que diguin que és igual de dur, sempre és millor ser el qui diu adéu que no pas el que ha estat deixat.

Als amants, però, s'ha de procurar cuidar-los i no dir-los adéu, sino en els pitjors dels casos, un "fins aviat".

Putas y Princesas ha dit...

dir-se adéu es la manera de dir hola a noves sensacions. no hay mal q por bien no venga. un petonet

e ha dit...

Plàcid i inquietant alhora. La sorpresa de l’enyor entendreix el text, però no és ben bé tristor el que transmets, sinó resignació. Decisió indefugible però penosa: necessària per començar de nou?
Espero aquesta interpretació, perquè també en faig una lectura d’un adéu a l’esperança i a les il•lusions. Però espero equivocar-me molt!
Amb les etiquetes de situacions, reflexions i persones em desconcertes!
Siau i fins ara i sempre!

mossèn ha dit...

adéu-siau ... curiós ... salut

estrip ha dit...

no és el moment actual, és un record de fa ja mesos, però real, xexu. i Merci

és resignació, ho has dit bé, e. Una actitud i un final triat sabent que no tenia més remei. Ella també ho sabia i algú havia de prendre la decisió.

Inèdita ha dit...

No sé si ella es mereixia ser ignorada, voldria pensar que sí perquè realment sentir-se ignorada fa mal, quan t'ho mereixes fa ràbia perquè penses que hauries d'haver actuat d'una altra manera i no ho vas fer, i ara en pateixes les conseqüèncie però en el fons saps que t'ho mereixes, però quan aquesta ignorància vers tu, no saps en què es fonamenta ni quin és el motiu o què és el que has fet "malament" segons l'altre, és molt injust i et sents insignificant i menyspreada,intentes buscar-li algun sentit i sovint no el trobes, i dins el teu cap no pares de donar-hi voltes i més voltes, atrapada en un espiral sense sortida,sense poder arribar a cap resposta vàlida que et permeti oblidar i tirar endavant.De totes maneres m'alegra saber que tot això ja ha passat però siusplau, no perdis l'esperança ni l'il.lusió...