Ves al contingut principal

passió perduda

Avui com en altres ocasions una dona m’ha enlluernat, i m’ha semblat un déjà vu i no he pogut evitar perseguir-la, uns carrers i prou, feia força vent. Ha obert la bossa de mà i n’ha tret uns papers, jo ja esperava gràcies al déjà vu, que un paper l’hi caigués, un paper que segurament duria escrit un vers. Per un moment he somrigut, però ha estat només un instant, perquè el que esperava no ha passat, aquesta història es diferent (poesia perduda). Ha tornat a posar els papers dins la bossa, mentre un noi, des de l’altra acera semblava també que se la mirava apassionadament, i mentre no sabia ben bé que es feia, ell s’ha posat la mà a la butxaca dels pantalons del darrera per treure’s alguna cosa, i alhora, un paper que duia a la mateixa butxaca arrossegat pel fregament ha volat i se l’ha endut el vent. Ell no se n’ha adonat però m’ha vingut a parar als peus, i la curiositat m’ha perdut:

Molts cops, massa cops, he pensat que fer les coses amb massa passió era un error, excepte quan es tractava d’amor. Pensava que no era propi d’una persona responsable, i sempre em feia vergonya que em veiessin massa preocupat en coses que en un principi no m’assegurarien un futur feliç, estable o respectable. Aleshores vaig aprendre a aparcar la passió en aquests assumptes. Però la passió és una mena d’energia i com m’han ensenyat a l’escola l’energia no es crea ni destrueix, es transforma. Aleshores la única via d’escapament, de transformació, era a través de les relacions que he anat consumint, i escric consumint, perquè és així com han acabat sempre, l’excés d’energia provoca col•lapse o explosions o forats negres. Ara però estic convençut de tot el contrari, ara que he perdut el costum d’apassionar-me per cada cosa que faig, ara que tinc ganes de repartir l’energia en tot el que faig, he adquirit un por que abans no tenia i es fruit de tot aquesta història. És un por que em bloqueja i que pot produir l’efecte invers al qual m’he referit, transformar tota la possible passió d’una relació cap a altres assumptes, i que com l’amor d’abans, aquests assumptes corren el risc col•lapsar-se. Com un peix que es mossega la cua.

He aixecat la vista i tots dos ja havien desaparegut. Potser era una carta de comiat a algú estimat, no ho sé. Em sap greu no poder-li tornar.

Comentaris

XeXu ha dit…
Ben bé, no sé a que es devia referir aquest noi amb aquest escrit, però no hi ha dubte que es tractaria d'un gran post. Qui sap si és un blogaire, i t'arribarà a llegir i et demanarà que li tornis. Coses més rares s'han vist.
Cris ha dit…
A tu sempre et persegueix la poesia perseguint les dones... seria maco que cada dia ens poguessim trobar en situacions semblants. un petonet
estrip ha dit…
Ostres Xexu, si això era un post, dons el destí ha fet que acabés com un post, però per un altre camí.

Cris, és un mal vici que tinc. Si algun dia veus que et persegueix algú, agafa bé els papers no fos cas que et caiguessin i acabessin vés a parar on.petonets

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…