Avui com en altres ocasions una dona m’ha enlluernat, i m’ha semblat un déjà vu i no he pogut evitar perseguir-la, uns carrers i prou, feia força vent. Ha obert la bossa de mà i n’ha tret uns papers, jo ja esperava gràcies al déjà vu, que un paper l’hi caigués, un paper que segurament duria escrit un vers. Per un moment he somrigut, però ha estat només un instant, perquè el que esperava no ha passat, aquesta història es diferent (poesia perduda). Ha tornat a posar els papers dins la bossa, mentre un noi, des de l’altra acera semblava també que se la mirava apassionadament, i mentre no sabia ben bé que es feia, ell s’ha posat la mà a la butxaca dels pantalons del darrera per treure’s alguna cosa, i alhora, un paper que duia a la mateixa butxaca arrossegat pel fregament ha volat i se l’ha endut el vent. Ell no se n’ha adonat però m’ha vingut a parar als peus, i la curiositat m’ha perdut:
Molts cops, massa cops, he pensat que fer les coses amb massa passió era un error, excepte quan es tractava d’amor. Pensava que no era propi d’una persona responsable, i sempre em feia vergonya que em veiessin massa preocupat en coses que en un principi no m’assegurarien un futur feliç, estable o respectable. Aleshores vaig aprendre a aparcar la passió en aquests assumptes. Però la passió és una mena d’energia i com m’han ensenyat a l’escola l’energia no es crea ni destrueix, es transforma. Aleshores la única via d’escapament, de transformació, era a través de les relacions que he anat consumint, i escric consumint, perquè és així com han acabat sempre, l’excés d’energia provoca col•lapse o explosions o forats negres. Ara però estic convençut de tot el contrari, ara que he perdut el costum d’apassionar-me per cada cosa que faig, ara que tinc ganes de repartir l’energia en tot el que faig, he adquirit un por que abans no tenia i es fruit de tot aquesta història. És un por que em bloqueja i que pot produir l’efecte invers al qual m’he referit, transformar tota la possible passió d’una relació cap a altres assumptes, i que com l’amor d’abans, aquests assumptes corren el risc col•lapsar-se. Com un peix que es mossega la cua.
He aixecat la vista i tots dos ja havien desaparegut. Potser era una carta de comiat a algú estimat, no ho sé. Em sap greu no poder-li tornar.
Molts cops, massa cops, he pensat que fer les coses amb massa passió era un error, excepte quan es tractava d’amor. Pensava que no era propi d’una persona responsable, i sempre em feia vergonya que em veiessin massa preocupat en coses que en un principi no m’assegurarien un futur feliç, estable o respectable. Aleshores vaig aprendre a aparcar la passió en aquests assumptes. Però la passió és una mena d’energia i com m’han ensenyat a l’escola l’energia no es crea ni destrueix, es transforma. Aleshores la única via d’escapament, de transformació, era a través de les relacions que he anat consumint, i escric consumint, perquè és així com han acabat sempre, l’excés d’energia provoca col•lapse o explosions o forats negres. Ara però estic convençut de tot el contrari, ara que he perdut el costum d’apassionar-me per cada cosa que faig, ara que tinc ganes de repartir l’energia en tot el que faig, he adquirit un por que abans no tenia i es fruit de tot aquesta història. És un por que em bloqueja i que pot produir l’efecte invers al qual m’he referit, transformar tota la possible passió d’una relació cap a altres assumptes, i que com l’amor d’abans, aquests assumptes corren el risc col•lapsar-se. Com un peix que es mossega la cua.
He aixecat la vista i tots dos ja havien desaparegut. Potser era una carta de comiat a algú estimat, no ho sé. Em sap greu no poder-li tornar.
3 comentaris:
Ben bé, no sé a que es devia referir aquest noi amb aquest escrit, però no hi ha dubte que es tractaria d'un gran post. Qui sap si és un blogaire, i t'arribarà a llegir i et demanarà que li tornis. Coses més rares s'han vist.
A tu sempre et persegueix la poesia perseguint les dones... seria maco que cada dia ens poguessim trobar en situacions semblants. un petonet
Ostres Xexu, si això era un post, dons el destí ha fet que acabés com un post, però per un altre camí.
Cris, és un mal vici que tinc. Si algun dia veus que et persegueix algú, agafa bé els papers no fos cas que et caiguessin i acabessin vés a parar on.petonets
Publica un comentari a l'entrada