diumenge, 31 d’agost de 2008

lluny i aprop

Encara que ho amagui ella està buscant el pare del seus fills, encara que ho amagui ella està buscant no pas estimar sinó una forma de vida. Ella amb els trenta ja complerts no vol compartir les seves inseguretats, perquè només son seves. Ella vol algú per apaivagar aquesta sensació de vida difícil i pensa que amb algú que li doni més status que amor, podrà passar la resta dels dies. Vol una família només perquè l’entorn li ho demana, perquè tindrà una cosa menys per preocupar-se. Busca un vida exterior i no sap que de vida ja en té una i que ha d’aprendre a compartir. I ell? Ell és un idealista i es pensa que l’amor és l’elixir de la vida i busca un amor molt lluny i no sap que l’amor el té més a prop. A veure si aprèn a abraçar-lo!

divendres, 29 d’agost de 2008

sona el piano

Sona el piano, unes notes altes, tendrament el meu dit índex reposa sobre el teu front i, regalima resseguin-te el nas. Sona el piano, afino amb sol, i sol cau entre els dos llavis i allargo la nota fins a la fina barbeta. Sona el piano una escala més avall, pessigolles al coll i sobre la nou punxeguda fins a reposar en aquest petit clot entre clavícules. Els llavis encara s’ho miren, i el dit, alhora que el piano canvia de nota, cau vorejant un pit. Pell de gallina als braços, a les cames i al cap, i tomba el dit a un costat. Saltejant les costelles, do re mi, el piano cada cop més suau. Travessa l’abdominal i el ventre comença a sentir i es contrau bruscament, pessigolles o un avís? Faig un cercle per tornar a sentir aquest batec, i el piano tendrament fa un sostingut. Regalima encara més pel rierol que comença a endinsar-se a bosc i el piano lentament fa sonar un si, després un do i accelera el seu temps. Un altre si més enèrgicament. Només s’escolten les notes a un volum eixordador, una nota i una altra i a la fi, a dues mans, que cauen amb força i que fan esclatar el piano, amb un desordre sonor. Midorefasisoldo!

dimecres, 27 d’agost de 2008

yes

Taxis de cinc places amb les maletes a la intempèrie, paraules sense accents les úniques que pronuncien, verd i cases de fusta on les passes mai son silencioses. Cafès aigualits, pells exageradament blanques, homes amb cara de nen, nenes amb aspecte de dona. El bus que no t’espera encara que et vegi corre, educats amb les paraules però no amb els actes. La puntualitat era una llegenda, el temps no. Abriga’t, desabriga’t, obre el paraigües, tanca el paraigües. Mira a la dreta primer, també paga primer i a dormir aviat.

dimarts, 26 d’agost de 2008

dimecres, 20 d’agost de 2008

mmm

Aquelles mans suaus, repenjades al braç de la butaca, acaricio el seu tors, suaument, del canell fins al dits, mentre a la pel•lícula tots es posen drets sobre el pupitre i criden. “Oh capità! meu capità!”. Et gires i amb llàgrimes als ulls em somrius. Més tard passejant pel costat de les barques amarrades a la sorra, tararejo la cançó, “menuda pensa mi, pensa en mi...” i em sento com el baró Rampant d’Italo Calvino, rebel i feliç dalt dels arbres, flirtejant. De sobte sento un crit i una mare fora de sí clava un calbot a un nen de encara no quatre anys que del cop cau a terra, això fa ràbia. I em desfogo escrivint-ho, això m’agrada, però potser el proper cop no em podré aguantar i la dona em sentirà. Ens seiem a la taula davant del mar on s’hi reflexa la lluna quasi plena, onejant entre les ones, amb la pell de gallina per la brisa de la nit, i ens cruspim uns fruits de mar acompanyats amb cava. Un moment més per afegir a una col•lecció que no té fulls enrera, sempre és el primer full. I com a raresa, tanco els ulls uns segons per recuperar un somni, pensar un desig, obrir-los i veure que el desig ets tu.

M'ha arribat un batec del Temps que he estripat a la meva manera, i que l'he de fer córrer, però no cridaré el nom de ningú, els diré tots en veu baixa i qui el vulgui sentir...

diumenge, 17 d’agost de 2008

hom

Hi ha un sopar en un lloc de la ciutat on es reuneixen cinc tipus peculiars, l’home impassible que no vol lligams i que ara mateix gaudeix amb totes les seves amigues. L’home despreocupat que només li funcionen les relacions allarga distància i que té sempre altres coses per acabar abans de dedicar-se a fons a la relació. L’home feliçment casat sense cap fissura en el seu aspecte, amable i assenyat com mai. L’home de la por infinita, de la parella infinita, de les infinites últimes passes sense fer. I l’home tranquil, que accepta tot el que li ve, amb cara de poques experiències, però perquè se les calla, i que a tothom li sorprèn quan n’explica una.

A la ciutat mig buida, vora el riu, dins la taverna, cinc gerres de cervesa, cada glop una confessió, cada glop una rialla però també un plor. Avui no arreglen el món, intenten arreglar-se ells. Abans que s’acabi l’estiu.

dimarts, 12 d’agost de 2008

món

Una nena canta en una cerimònia olímpica,
però una altra hi posa el físic.

Unes persones no pensen ni viuen igual,
i uns governs aprofiten per fer-hi una guerra.

Un concert de poble,
on no hi ha ningú del poble.

Un elefant marí porta una antena al cap per controlar el canvi climàtic a l'Antàrtida.

A Beijing uns es moren de calor dins un pista,
i uns altres tot el dia a la piscina, els hi intercanviem el medi?

Mentre, en una altra part del món,
uns fan fortuna gràcies al punt G masculí.

dilluns, 11 d’agost de 2008

tot

et miro
Imagino, invento
escric històries
i les explico.

Camino, visc
a través de la terra
i a vegades sol.

Dormo, ploro
en un llit de pedra
però sóc un tot.


dissabte, 9 d’agost de 2008

ser

De sobte me’n adono que ser i res són la mateixa cosa si no t’importa llegir-ho del dret o del revés. Que el ego no ens deixa entrar en el ser i ens sotmet al no-res. Que estar sempre sota una llum confortable ens atrofia el valor i que entrar dins la teva ombra no ha de fer-te por, perquè es teva.

dijous, 7 d’agost de 2008

amor embotellat

No hi ha res més borrós en l’amor, que dos nois quasi en coma etílic, abraçats en un portal dient-se que s’estimen.

Potser feia una estona li deien t’estimo a una botella.

dimecres, 6 d’agost de 2008

olímpics

A un esportista americà no li donen el visat per anar a Beijing perquè pertany a una organització humanitària de Darfur, al Sudàn, la qual denuncia reiterades vegades el paper de determinats països en aquesta regió, entre ells la Xina. Si olimpisme és sinònim de companyonia, la resta d'esportistes hi haurien de renunciar. Els diners i el poder si que no en són de sinònims per això el COI i els governs no diuen res, és comprensible. Però, i els atletes olímpics?
Aquesta és la notícia.

Nota: el blogger ja no em surt en català, és cosa del govern xinès també?

dilluns, 4 d’agost de 2008

vacances pagades

Feia una mica més d’un mes que hi treballava i encara havia de fer-li el contracte. Així que va a demanar-li què passava.

–Escolta, com és que encara no m’has fet el contracte? –pregunta.
–No pateixis aquest te’l faré. –contesta
–Home, donat que el més passat no m’has assegurat i això em perjudica, i a més tu t’estalvies una quantitat. Perquè no em pagues com si hagués treballat tot el més i a partir d’aquest més que ja tindré el contracte i estaré cotitzant, ja em pagaràs el que havíem pactat?
–Però que et penses, que no et pagaré, que no confies en mi? Que de calés no me’n falten eh! Collons! mira que si vull porto un quilo aquí mateix i el cremo si vull, que t’has pensat!
–No home no, no cal.
–Molt bé, va torna a la feina que ja ho arreglarem.

I és va arreglar, aquell més va tenir contracte, i a més va cobrar com si hagués treballat tot el més. És va acabar l'estiu, i va tornar als estudis amb la mateixa sensació, explotació!

dissabte, 2 d’agost de 2008

mar menuda

Encara no són les vuit del matí i ja bufa el vent, això vol dir que avui tindré mar de fons i per tant em poso una torrada més a l’esmorzar. M’arribo fins a la platja de la Mar Menuda, em calço l’armilla salvavides, estiro el caiac fins l’aigua i cavalco la primera ona. Palada a palada passo entre mig de l’Illa i el Pi de la Banyera de ses Dones i vaig vorejant caletes, coves i parets verticals de sauló. Les ones em prohibeixen que m’acosti a les coves que s’omplen i es buiden fent un soroll estrident com si volguessin fer un buit en el seu interior. En contra del vent, cada palada es fa feixuga però es dissimula amb el refresc del contacte amb l’aigua del mar. De tornada, aprofitant les ones i el vent sembla que voli en les petites crestes que fan les onades, els ulls també m’ho agraeixen i el cabells em voleien enrera. Em fixo ara més en els navegants que em creuo, un caiac esportiu, un vaixell de fons marí i una llanxa amb forabord plena de turistes que em saluden. I al atansar-me de nou a la platja, ara plena de d’estiuejants, les espatlles noten l’esforç i en els últims metres em deixo portar, només per la corrent.

divendres, 1 d’agost de 2008

entranyes

Que tenim a dins les persones,
que sentim foc a les entranyes,
i vents huracanats al cap,
que tenim que ens fa feliços a estones,
i plorem de riure per no res.
Que tenim a dins que tant sols una frase
ens tomba de sobte i caiem en un sac.
Perquè sentim que el cor batega
com si volgués esclatar,
i altres cops no el sabem trobar.
Perquè quan tenim companyia
volem estar sols i quan ho estem
ens trobem a faltar.
Que fa que no tinguem son a la nit
i fem badalls durant el dia.
Que ens passa amb les coses
a les que no volem renunciar,
hi som esclaus i alhora tenim les claus.
Com és que sento que em falten paraules
per poder vomitar tot el que sento.
Perquè creiem que tot el que fem
ens farà millors persones
ignorant que el que volem
és ser millor que els altres....