Ves al contingut principal

self service

La calor no afluixa és hora de dinar, només necessito aliment per passar la tarda, fa molta calor i l'estomac està tancat. M'acosto al 'self service', un dels pocs llocs on les aglomeracions no em molesten, sentir la remor de les forquilles que piquen contra els plats o sentir centenars de converses entremesclades em distreu. Una amanida senzilla i un tall de mero a la planxa amb quatre verduretes son suficients. Diuen que per els japonesos els sentiments i la força venen de l'estomac, el 'hara' és el centre de l'home. Així doncs la meva sensació de ple, ja sé d'on bé donat que no he menjat gaire.

Mai havien posat la música a un volum tant alt, sonava “the lady in red” de Chris de Burgh:

The lady in red is dancing with me, cheek to cheek.
There's nobody here, there's nobody here.
It's just you and me.
It's where I want to be....

Comentaris

Núr ha dit…
La cançó és preciosa, prò la trobo una mica fora de lloc entre tant soroll de cafeteria self service...

Aquest hara té res a veure amb el hara kiri? hum!
Assumpta ha dit…
La teva sensació de ple ve de la quantitat de sentiments que hi ha dins teu... és molt maca la idea!! :-)

La cançó és maquíssima!! M'agrada molt, però no tenía ni idea del nom ni del cantant, així que l'he anat a buscar (ja em doneu feina, ja) i quan ha començat a sonar l'he reconegut de seguida :-))

Uaaaaaau!! clar, Núr... segur que és el mateix "hara" doncs es claven la daga a l'estòmac, oi?
Jordi Casanovas ha dit…
Uix! Chris de Burgh... em costa una mica, però bona casualitat: avui per dinar salmó i ceba en tempura i assortit de makis... suavet, suavet.
Striper ha dit…
Potser es uuna canço per escoltar sense soroll de fons.
rits ha dit…
doncs a cuidar l'estòmac perquè et doni força!!!!

i menjar aquesta amanideta en un parc amb el solete i el remor dels arbres? segur que hi ha algun racò, encara que sigui a la ciutat. El mero és més complicat, però el pots canviar per unes croquetetes,... potser no és tan sa però segur que a l'estòmac li agudeix tots els sentits.

jo, ho sento, però és que aquesta cançó....mmm, no li sé trobar l'emotivitat... em porta a un incident patètico-còmic en un casament protagonitzat per una noia que es pensava que era cantant digne d'ot, i més aviat desafinava un munt
Judith ha dit…
Una cançó molt dolça, sempre que la sento em fa pensar amb aquella pel·lícula que la posaven "Armas de mujer", quan li dóna carbasses,jeje...
khalina ha dit…
I jo que acostumo a dinar amb desconeguts (de fet coneguts d'un dia o de dos o de tres) per feina!
Crec que a cap lloc posen música, però no cal, sempre som la taula més sorollosa!
LLuNa ha dit…
Tot i que mai m'ha agradat anar a un self service, haig de reconèixer que té certa gràcia.
Cançó bonica, que he hagut de buscar :P

Petó!

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…