La calor no afluixa és hora de dinar, només necessito aliment per passar la tarda, fa molta calor i l'estomac està tancat. M'acosto al 'self service', un dels pocs llocs on les aglomeracions no em molesten, sentir la remor de les forquilles que piquen contra els plats o sentir centenars de converses entremesclades em distreu. Una amanida senzilla i un tall de mero a la planxa amb quatre verduretes son suficients. Diuen que per els japonesos els sentiments i la força venen de l'estomac, el 'hara' és el centre de l'home. Així doncs la meva sensació de ple, ja sé d'on bé donat que no he menjat gaire.
Mai havien posat la música a un volum tant alt, sonava “the lady in red” de Chris de Burgh:
The lady in red is dancing with me, cheek to cheek.
There's nobody here, there's nobody here.
It's just you and me.
It's where I want to be....
The lady in red is dancing with me, cheek to cheek.
There's nobody here, there's nobody here.
It's just you and me.
It's where I want to be....
8 comentaris:
La cançó és preciosa, prò la trobo una mica fora de lloc entre tant soroll de cafeteria self service...
Aquest hara té res a veure amb el hara kiri? hum!
La teva sensació de ple ve de la quantitat de sentiments que hi ha dins teu... és molt maca la idea!! :-)
La cançó és maquíssima!! M'agrada molt, però no tenía ni idea del nom ni del cantant, així que l'he anat a buscar (ja em doneu feina, ja) i quan ha començat a sonar l'he reconegut de seguida :-))
Uaaaaaau!! clar, Núr... segur que és el mateix "hara" doncs es claven la daga a l'estòmac, oi?
Uix! Chris de Burgh... em costa una mica, però bona casualitat: avui per dinar salmó i ceba en tempura i assortit de makis... suavet, suavet.
Potser es uuna canço per escoltar sense soroll de fons.
doncs a cuidar l'estòmac perquè et doni força!!!!
i menjar aquesta amanideta en un parc amb el solete i el remor dels arbres? segur que hi ha algun racò, encara que sigui a la ciutat. El mero és més complicat, però el pots canviar per unes croquetetes,... potser no és tan sa però segur que a l'estòmac li agudeix tots els sentits.
jo, ho sento, però és que aquesta cançó....mmm, no li sé trobar l'emotivitat... em porta a un incident patètico-còmic en un casament protagonitzat per una noia que es pensava que era cantant digne d'ot, i més aviat desafinava un munt
Una cançó molt dolça, sempre que la sento em fa pensar amb aquella pel·lícula que la posaven "Armas de mujer", quan li dóna carbasses,jeje...
I jo que acostumo a dinar amb desconeguts (de fet coneguts d'un dia o de dos o de tres) per feina!
Crec que a cap lloc posen música, però no cal, sempre som la taula més sorollosa!
Tot i que mai m'ha agradat anar a un self service, haig de reconèixer que té certa gràcia.
Cançó bonica, que he hagut de buscar :P
Petó!
Publica un comentari a l'entrada