Ves al contingut principal

m'agrada pujar

Sempre que s’enfila un camí, el ritme cardíac s’accelera, et canses i te n’adones d’un cansament exageradament. Penses que si acabes de començar i ja et trobes en aquest nivell, serà impossible d’arribar. Però continues i una estona més tard, aquest primer pensament desapareix. T’acostumes al ritme, i la dificultat esdevé normalitat. Mires enrera, i orgullosament la mirada es torna serena pel camí fet. Mires endavant i saps que això que acabes de sentir, ho sentiràs en progressió infinita un passos més enllà.

M’agrada pujar!

Comentaris

Assumpta ha dit…
Sí :-) recordo aquestes sensacions de fa mooooolts anys... i és molt maco, és com la pròpia superació :-)

Ara ja fa massa temps que tinc els genolls fet pols i quan penso que no puc més, més val que descansi :-))
Striper ha dit…
I despres la recompensa es doble.
Joana ha dit…
Jo tinc aquesta mateixa sensació...A dalt estic pletòrica d'haver-ho aconseguit!
Pugem, doncs!!
Ma-Poc ha dit…
I corrent tens exactament la mateixa sensació (potser una mica més plana!)
Carme ha dit…
Sí, senyor, ja a conec la sensació i és genial!
kweilan ha dit…
Sí, és una sensació molt gratificant.
XeXu ha dit…
Un canvi d'intensitat es nota molt al principi, però després, en agafar el ritme, agrada proporcionalment a la dificultat que té.
LLuNa ha dit…
Quanta raó, i que difícil que es fa de vegades no abandonar en aquest primer moment. Però seguir pujant, com molt bé dius, val la pena.
Una abraçada!
robadestiu ha dit…
m'agrada com ho expliques, encomanes les ganes de pujar!
estrip ha dit…
Assumpta, encara que no sigui caminant, és pot sentir el mateix vivint, no?

striper, si hi vas acompanyat, pot ser doble, si!

Joana, excursió blocaire!

Ma-Poc, el primer alè sempre ens intenta dissuadir, eh!

Carme, m'agrada que tothom conegui aquesta sensació.

kweilan, potser és com escriure també.

Xexu, si, a mi m'agrada dir que la dificultat esdevé normalitat.

Lluna, doncs a seguir pujant!

robadestiu, gràcies, s'encomana com la grip!
Assumpta ha dit…
Una resposta molt maca, Estrip... M'ha agradat!

Gràcies ;-)
Assumpta ha dit…
M'agrada viure :-)
estrip ha dit…
gràcies Assumpta, es nota que t'agrada viure!
khalina ha dit…
Els esforços troben la seva recompensa
fada ha dit…
M'ha agradat aquesta reflexió tant si la feies en sentit literal com figurat. Encara que siguin més agradables els camins plans, res no tindria sentit sense l'alicient del repte o la pujada. Petons.
instints ha dit…
Per mi pujar, és patiment però és satisfacció. Ja se sap que sense esforç els èxits no arriben, a no ser que depenguis totalment de l'atzar... Petons!!!
rits ha dit…
sempre anar avançant i fent camí!!!

(a mi tb m'agrada més les pujades; cansen, esgoten, xò a les baixades, hi ha més caigudes!!!)
sargantana ha dit…
sempre amunt!!
si senyor
estrip ha dit…
khalina, és la llei del bons homes!

fada, gràcies, tens molta raó.

instints, patiment que es transforma a vegades de forma proporcional.

rits, com deia Machado, "se hace camino al andar".

sargantana, sempre!

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...