dimecres, 17 de juny de 2009

m'agrada pujar

Sempre que s’enfila un camí, el ritme cardíac s’accelera, et canses i te n’adones d’un cansament exageradament. Penses que si acabes de començar i ja et trobes en aquest nivell, serà impossible d’arribar. Però continues i una estona més tard, aquest primer pensament desapareix. T’acostumes al ritme, i la dificultat esdevé normalitat. Mires enrera, i orgullosament la mirada es torna serena pel camí fet. Mires endavant i saps que això que acabes de sentir, ho sentiràs en progressió infinita un passos més enllà.

M’agrada pujar!

19 comentaris:

Assumpta ha dit...

Sí :-) recordo aquestes sensacions de fa mooooolts anys... i és molt maco, és com la pròpia superació :-)

Ara ja fa massa temps que tinc els genolls fet pols i quan penso que no puc més, més val que descansi :-))

Striper ha dit...

I despres la recompensa es doble.

Joana ha dit...

Jo tinc aquesta mateixa sensació...A dalt estic pletòrica d'haver-ho aconseguit!
Pugem, doncs!!

Ma-Poc ha dit...

I corrent tens exactament la mateixa sensació (potser una mica més plana!)

Carme ha dit...

Sí, senyor, ja a conec la sensació i és genial!

kweilan ha dit...

Sí, és una sensació molt gratificant.

XeXu ha dit...

Un canvi d'intensitat es nota molt al principi, però després, en agafar el ritme, agrada proporcionalment a la dificultat que té.

LLuNa ha dit...

Quanta raó, i que difícil que es fa de vegades no abandonar en aquest primer moment. Però seguir pujant, com molt bé dius, val la pena.
Una abraçada!

robadestiu ha dit...

m'agrada com ho expliques, encomanes les ganes de pujar!

estrip ha dit...

Assumpta, encara que no sigui caminant, és pot sentir el mateix vivint, no?

striper, si hi vas acompanyat, pot ser doble, si!

Joana, excursió blocaire!

Ma-Poc, el primer alè sempre ens intenta dissuadir, eh!

Carme, m'agrada que tothom conegui aquesta sensació.

kweilan, potser és com escriure també.

Xexu, si, a mi m'agrada dir que la dificultat esdevé normalitat.

Lluna, doncs a seguir pujant!

robadestiu, gràcies, s'encomana com la grip!

Assumpta ha dit...

Una resposta molt maca, Estrip... M'ha agradat!

Gràcies ;-)

Assumpta ha dit...

M'agrada viure :-)

estrip ha dit...

gràcies Assumpta, es nota que t'agrada viure!

khalina ha dit...

Els esforços troben la seva recompensa

fada ha dit...

M'ha agradat aquesta reflexió tant si la feies en sentit literal com figurat. Encara que siguin més agradables els camins plans, res no tindria sentit sense l'alicient del repte o la pujada. Petons.

instints ha dit...

Per mi pujar, és patiment però és satisfacció. Ja se sap que sense esforç els èxits no arriben, a no ser que depenguis totalment de l'atzar... Petons!!!

rits ha dit...

sempre anar avançant i fent camí!!!

(a mi tb m'agrada més les pujades; cansen, esgoten, xò a les baixades, hi ha més caigudes!!!)

sargantana ha dit...

sempre amunt!!
si senyor

estrip ha dit...

khalina, és la llei del bons homes!

fada, gràcies, tens molta raó.

instints, patiment que es transforma a vegades de forma proporcional.

rits, com deia Machado, "se hace camino al andar".

sargantana, sempre!