Sempre que s’enfila un camí, el ritme cardíac s’accelera, et canses i te n’adones d’un cansament exageradament. Penses que si acabes de començar i ja et trobes en aquest nivell, serà impossible d’arribar. Però continues i una estona més tard, aquest primer pensament desapareix. T’acostumes al ritme, i la dificultat esdevé normalitat. Mires enrera, i orgullosament la mirada es torna serena pel camí fet. Mires endavant i saps que això que acabes de sentir, ho sentiràs en progressió infinita un passos més enllà.
M’agrada pujar!
M’agrada pujar!
19 comentaris:
Sí :-) recordo aquestes sensacions de fa mooooolts anys... i és molt maco, és com la pròpia superació :-)
Ara ja fa massa temps que tinc els genolls fet pols i quan penso que no puc més, més val que descansi :-))
I despres la recompensa es doble.
Jo tinc aquesta mateixa sensació...A dalt estic pletòrica d'haver-ho aconseguit!
Pugem, doncs!!
I corrent tens exactament la mateixa sensació (potser una mica més plana!)
Sí, senyor, ja a conec la sensació i és genial!
Sí, és una sensació molt gratificant.
Un canvi d'intensitat es nota molt al principi, però després, en agafar el ritme, agrada proporcionalment a la dificultat que té.
Quanta raó, i que difícil que es fa de vegades no abandonar en aquest primer moment. Però seguir pujant, com molt bé dius, val la pena.
Una abraçada!
m'agrada com ho expliques, encomanes les ganes de pujar!
Assumpta, encara que no sigui caminant, és pot sentir el mateix vivint, no?
striper, si hi vas acompanyat, pot ser doble, si!
Joana, excursió blocaire!
Ma-Poc, el primer alè sempre ens intenta dissuadir, eh!
Carme, m'agrada que tothom conegui aquesta sensació.
kweilan, potser és com escriure també.
Xexu, si, a mi m'agrada dir que la dificultat esdevé normalitat.
Lluna, doncs a seguir pujant!
robadestiu, gràcies, s'encomana com la grip!
Una resposta molt maca, Estrip... M'ha agradat!
Gràcies ;-)
M'agrada viure :-)
gràcies Assumpta, es nota que t'agrada viure!
Els esforços troben la seva recompensa
M'ha agradat aquesta reflexió tant si la feies en sentit literal com figurat. Encara que siguin més agradables els camins plans, res no tindria sentit sense l'alicient del repte o la pujada. Petons.
Per mi pujar, és patiment però és satisfacció. Ja se sap que sense esforç els èxits no arriben, a no ser que depenguis totalment de l'atzar... Petons!!!
sempre anar avançant i fent camí!!!
(a mi tb m'agrada més les pujades; cansen, esgoten, xò a les baixades, hi ha més caigudes!!!)
sempre amunt!!
si senyor
khalina, és la llei del bons homes!
fada, gràcies, tens molta raó.
instints, patiment que es transforma a vegades de forma proporcional.
rits, com deia Machado, "se hace camino al andar".
sargantana, sempre!
Publica un comentari a l'entrada