dimecres, 30 de setembre de 2009

dormir bé

Per tenir un bon son i un bon començament d'octubre:

Cançó de bressol

Bruixeta la non-non,
amb caputxeta blanca.
Hi ha una finestra als núvols
que si s’obre no es tanca,
si no ve la soneta
amb ventallet molt fi.
Pestanyeta de seda,
lluneta de coixí.

MARIA-MERCÈ MARÇAL

dimarts, 29 de setembre de 2009

errors

Van anar passant els mesos, l'Albert va ser pare i la Rosa va continuar insistint fins que la van nomenar directora. Aleshores va deixar en pau a l'Albert de forma explícita. Però la veritat va ser una altra, va utilitzar el seu poder amb més subtilesa.

Un dia a l'Albert li van oferir un càrrec polític, feia temps que també treballava pel partit, i aquesta era una bona oportunitat. En va parlar amb la Marta i a aquesta no li va fer gaire gràcia, estava convençuda que això no seria bo. Però la Rosa el va animar i el va posar en contra de la seva dona, li va fer veure que ella li tallava les ales, i l'Albert i la Marta al final van acabar separats. L'Albert motivat per la Rosa va acceptar el càrrec polític que el portaria més endavant a ser conseller d'economia. Ara l'Albert se sentia com mai, valorat per la gent i per la seva dona que sempre li deixava anar un reguitzell d'adjectius encoratjadors. I ells dos se'n van anar a viure junts.

La Marta, va haver de sobreviure com va poder amb la Lluïsa, la seva filla, treballant a la ràdio local amb un contracte justet. I uns anys més tard per qüestions econòmiques la nena va anar a viure amb el seu pare i la Rosa. L'Albert i la Marta es continuaven veient, ella encara enamorada tot i que ho dissimulava. I ell, tot i que semblava enamorat de la Rosa, tenia alguna cosa als ulls que delatava el seu error.

dissabte, 26 de setembre de 2009

poders

Es van conèixer de ben joves, han estat sempre enamorats. Ell treballava en en una empresa multinacional del sector del metall i era cap del departament de compres. Ella estava acabant la carrera de periodisme i feia pràctiques en una emissora local. I tot anava bé fins que va entrar a l'empresa d'ell, la Rosa. La Rosa, que gairebé sempre anava vestida amb vestits-jaqueta foscos s'hi va encapritxar, però no pel seu atractiu físic i el seu rostre sempre alegre sinó pel seu potencial.

Mica en mica, ella va anar configurant el seus dos objectius, ell i el seu càrrec a l'empresa. Va entrar al departament comercial encarregada de l'àrea nacional. I li va entrar a ell, presentant-se com una dona lliberal, sense lligams, soltera i mentre no conegués l'home de la seva vida estava disposada a gaudir al màxim d'aquesta seva condició. L'Albert, no li va passar mai pel cap mirar-se-la d'una altra forma que no fos professional i a més feia dues setmanes que sabia que seria pare. Però, les continues reunions i aprofitant un dia que ell estava fent una becaina a l'àrea de relax després d'una nit dolenta, ella el va seguir, hi va entrar i s'hi va estirar al seu costat, va tancar la porta amb clau i va abaixar les persianes perquè no entrés claror. Ell mig adormit, i per culpa del poder de suggestió d'ella, es va pensar que era amb la seva estimada, i es va avenir en un principi al joc que ella buscava. Quan se'n va adonar es va aixecar de cop i es va quedar glaçat en veure-la, mentre ella encara tenia els llavis lluents i la llengua ensalivada de carícies. L'Albert va sortir com va poder i es va sentir-se malament durant molt de temps. Però amb la Rosa es veien cada dia, i amb el temps ella s'ho va fer venir d'allò més bé perquè ell incubés el sentiment i el dubte de que potser no s'estimava tant a la Marta com abans.

divendres, 25 de setembre de 2009

de concert amb tu

Pels que no han anat de concert avui, perquè no han volgut o perquè no és festa major al seu poble:


dijous, 24 de setembre de 2009

meditar


"No sé si cal meditar per adonar-se'n que deu minuts poden ser molts minuts"


dimarts, 22 de setembre de 2009

esforç

Decidit a fer una mica de meditació perquè la necessito, obro un llibre sobre el tema i en una plana l'atzar llegeixo com un home anomenat Herrigel, autor de “El camí del zen”, quan va ser al Japó practicant l'art del tir amb arc, Kyudo, amb un mestre japonès, va practicar molt i molt, i va arribar a un nivell de perfecció increïble. L'home però es va cansar de sentir com el mestre li deia que practiqués més, tot i veure'l que sempre que tirava una fletxa la clavava just al centre. Així que un dia va decidir marxar, cansat va pensar que ja n'hi havia prou. Va anar a acomiadar-se del mestre, i aquest li va dir que tirés una última fletxa. Herrigel va agafar l'arc i la fletxa amb tristesa, va agafar impuls i la va llançar. Va tocar el blanc, però no va la va clavar al centre, i per sorpresa seva el mestre li va dir mentre li donava un cop a l'esquena, -així és! Ho has aconseguit, ja pots marxar!

L'explicació és que per fi Herrigel va tirar per primera vegada la fletxa sense esforç i sense voler demostrar res. Va tirar la fletxa sense esforç, només amb tècnica i precisió, l'objectiu de l'entrenament des de bon començament. Aquest cop havia deixat de banda el seu ego. Només hi havia acció, i la fletxa “es va disparar ella mateixa”

diumenge, 20 de setembre de 2009

la fotografia

L'Albert tot i els seu gran volum de feina, sempre havia tingut temps quan arribava a casa de comentar el dia amb la seva dona i fer els deures amb la seva filla Lluïsa. Però feia vuit mesos, des de que va acceptar el càrrec de conseller d'economia, que això ho havia anat descuidant. Al principi tota la família se'n va fer el càrrec però a mida que va passar el temps, alguna cosa va canviar en aquella casa. Als quatre mesos, després de passar moltes nits fora de casa o arribar quan la petita dormia, van començar els retrets. La que més ho entenia era la Lluïsa, però també, la que més el trobava a faltar. Cada dia que el seu pare arribava tard, a negra nit, i no el podia veure abans d'adormir-se, al dia següent, ella que es llevava més d'hora per anar a escola, entrava a l'habitació dels seus pares mentre la mare li preparava l'esmorzar, i sense despertar-lo a ell, li prenia del moneder una foto en què hi sortien ells dos. Més tard a l'escola se la posava entre els llibres i pensava en ell. Després tornava a deixar-li la foto allà on era. Hi havia dies que no la podia aconseguir, aleshores, al migdia intentava trobar un lloc on hi hagués una ràdio perquè potser al programa de la Marta, aquesta l'havia convidat en alguna entrevista, i així poder escoltar-lo.

dijous, 17 de setembre de 2009

número desconegut

Es tard i com de costum poso l'alarma del mòbil, m'estiro al llit, apago la llum i a mig agafar el son una trucada. Sense obrir la llum llegeixo: “número desconegut” i dubto si despenjo, però finalment ho faig: - Si?

-El temps és relatiu
sembla tard!
i encara no és ni mitjanit.

Passiu espero demà,
no sóc covard!
i encara no és ni mitjanit.

Estimo i sento que estic viu
atrapat del teu esguard,
i encara no és ni mitjanit.

I encara no és ni mitjanit!
que confonc agafar el son i el despertar
...em fonc em fonc...
escoltant un vers,
i agafat de la teva mà.

I penja.

dimecres, 16 de setembre de 2009

tambors

Si us agraden el tambors i la filosofia oriental, potser us agradarà “El batec de la muntanya”, títol que em permeto el luxe de traduir al català, donat, que tot i ser en versió original, el títol surt traduït al castellà, però no parlaré d'això, perquè no ho entenc i no ve al cas, sinó de la pel·lícula.

Un jove bateria que per problemes a Hong Kong el seu pare es veu obligat a enviar-lo fora, a peu d'unes muntanyes de Taiwan. Allà descobreix una manera de viure a través de l'art de tocar els tambors zen de la Xina, on s'inclou la pràctica de les arts marcials, la meditació i naturalment la pràctica de la percussió d'aquests tambors. Una història de filosofia de vida oriental contraposada amb la vida més negra en una ciutat com Hong Kong. I que sobretot, el que ha valgut la pena per mi, és haver descobert l'art de tocar els tambors zen.

“La solemnitat del so del tambor obre el cor dels homes”

dilluns, 14 de setembre de 2009

moll

Que bé que s'està sota la pluja quan no t'importa mullar-te. Que bé que si està quan has estat per uns moments, negatiu. La pluja et neteja, i sembla que, com més fort plou més energia et dona. La pluja et desintoxica, la pluja si no arronses les espatlles fa que hi vegis més clar, et treu la tensió i et fa sentir fort. Corrents sota la pluja, de nit, esquitxant-te, sota la llum d'alguns fanals, i a l'altre banda, la llum dels hotels on es refugia la gent. Corrents a tocar del mar, es barregen dos sons, les onades contra la sorra i la pluja per tot el teu voltant. Agradable sensació sentir centenars de gotes que et regalimen pel front, per la galta i per les espatlles. Sents la fredor del vent i la humitat de la terra, sents quelcom que et fa que cada passa sigui més ferma i arribes a casa amb l'estranya sensació que em comptes de cansar-te el que has fet és carregar-te positivament. La pluja avui ha estat un regal.

diumenge, 13 de setembre de 2009

dijous, 10 de setembre de 2009

escrits mirall

A hores d'ara molts ja han sentit a parlar de les neurones mirall, aquelles que anticipen alguna cosa en l'altre persona perquè ho tenen ja registrat o après. Un entès en la matèria ho explicaria de forma correcta. Però jo em quedo amb la idea del mirall i en els món dels blocs, i m'atreveixo a fer una definició que no seria gens estrany que ja existís: parlo dels escrits mirall, o post mirall si es prefereix. Aquell escrit que reflecteix tant bé allò que t'ha passat o que t'està passant que podries pensar que ho ha escrit algú que et coneix com ningú. I és un regal per els ulls mirar-se en un d'aquests miralls, sobretot si parla de coses tant precioses i positives com ara aquesta: el 1er regal

dimarts, 8 de setembre de 2009

altres límits

Saps que costarà fer-ho, t’entrenes per aconseguir allò durant dies i finalment un dia decideixes intentar-ho. Comences i tot va bé, avances i tot va bé, et vas trobant dificultats i les vas superant, una altra dificultat també superada, i una altra. Ja tens mig camí fet, estàs cansat, però respons bé, estàs concentrat en allò que fas. De sobte però quan ja portes tot el camí superat i veus l’èxit a prop, el pensament et traeix, no es creu que hagis arribat fins allà superant tots i cadascun dels obstacles. Aleshores et notes cansat, ja no estàs concentrat en el que fas sinó en si hi arribaràs o no, et canses més degut a la pèrdua d’atenció en fer les passes que et falten i el cervell cerca un lloc de confort volent abandonar, entres en l’espiral negativa, i pam! caus o abandones.

Però això no és greu si, o bé te’n adones i et prepares psicològicament per quan arribis a aquest mateix punt, o bé t’aixeques sense importar-te i un altre dia ja sortirà. Es possible que et tornis a trobar en aquest mateix punt delicat un altre cop, aleshores ja saps que has de lluitar, no contra les dificultats del camí sinó contra tu mateix. Ho aconseguiràs o no, però segur que t’hauràs superat, hauràs superat un límit i això és més gratificant que aconseguir l’èxit.

dilluns, 7 de setembre de 2009

posa-t'hi fulles

(font: bbc news - day in pictures)

Hi ha feines que no faria mai i que no faré, i per això em considero un privilegiat, hi ha qui no pot escollir. Hi ha qui posa lleis per prohibir feines que els mateixos que hi treballen no farien. Hi ha qui posa lleis a aquestes feines i després també se'n beneficien. Hi ha qui prohibeix per prohibir, també hi ha qui treballa per treballar.

Però hi ha altres feines que segons com te les descriguin, encara m’hi enredaria...

divendres, 4 de setembre de 2009

ben agafat

A la vida hi ha coses que t’atrapen, una d’elles podria ser un poema com aquest:

Jugo a viure només, perquè tinc por
de trencar aquest embruix amb qualsevol
gest insòlit, amb qualsevol paraula
que no s'adapti com una altra pell
a la pell suavíssima del temps.
La tarda és una adagio. Ben sol
al cor del goig, escolto la remota
simfonia del mar a la petxina
del teu record que sempre m'acompanya,
i només jugo a viure per no perdre't.

Miquel Martí i Pol

Fa temps que el vent, la casualitat o algú no em deixa cap paperet perquè jo el trobi. Potser és el meu torn, escric el poema en un tros de paper, i aprofitant un cop de vent que anuncia pluja, el llenço. Alhora però, el vent me'l retorna, s'esmuny per terra, però l'aconsegueixo atrapar de nou. El tornaré a llegir abans de llençar-lo: "aquest ja està ben agafat". Ostres! ja no hi és el poema, a què es deu referir que ja està agafat? De sobte em ve a la memòria la vida d'un mariner...

dimecres, 2 de setembre de 2009

dimarts, 1 de setembre de 2009

doblement lliure

Portes gegants, corrua de persones, parets que ens explicarien mil històries de segles passats en un illot en mig del mar. Empresonat per la multitud mires entre els murs i allà baix veus la llibertat, el mar que s’enretira. Un gos que campa en llibertat que corre i que s’enfanga, i finalment quan l’horitzó et crida, baixes, la llibertat és allà baix i és amb tu, agafada de la mà. Els peus enfangats però lliures, quatre son més lliures que dos. Algú ha escrit a l’arena que si saps ser lliure amb companyia ets doblement lliure.