dijous, 24 de juny del 2010

dues sorres

Al matí quan el Sol és curatiu i la mar és en calma, una màquina ha deixat un camí planer a la sorra, i unes primeres petjades, humides encara en el fons, podrien ser d'un estiuejant que no es vol perdre ni un sol minut de les seves vacances a la platja, d'aquell que prepara les hamaques i els patins perquè quan arribi la multitud, d'aquell que recupera els seu turmell esquinçat trepitjant dolorosament la sorra o d'aquell que hi ha passat la nit perquè no recordava el camí de l'hotel després de la festa de la nit passada.

A l'estiu hi ha una hora en què coincideixen dos mons sobre la mateixa sorra, els noctàmbuls i els matiners, i tots dos quan es troben no es miren. Potser perquè un dia ells eren a l'altre món o bé perquè saben que un dia faran el canvi.

8 comentaris:

Assumpta ha dit...

Genial!!!

M'has recordat fa molts anys (bé... potser uns quinze, tampoc és molt) en Jose Lluís i jo agafàvem l'autobús ben aviat i anàvem a Salou d'horeta... llavors s'estava bé. Quan començava a omplir-se marxàvem.

Carme Rosanas ha dit...

No és miren, tens raó, i potser no es miren, no pas perquè saben que un dia seran o van ser a l'altra banda, sinó perquè pensen que no hi seran o que no hi han estat mai... móns dsconeguts, sense ganes de trobar-se.

Sergi ha dit...

Per tant penso que sí que es miren els dos mons. I no pas amb confiança o complicitat, es miren malament. Els dos desaproven l'altre. Però em sembla que justament és pel que tu dius, perquè estar de l'altra banda no agrada a cap dels dos.

S.N. ha dit...

Aquest fenòmen també es produeix al metro XD.

rits ha dit...

recordo la primera vegada que em va passar, el primer estiu que vaig treballar i com quan anava cap a la feina em vaig trobar gent que tornava de festa i que tenien la mateixa edat que jo... un impacte. i si, dos móns que eviten mirar-se amb remordiments mutus

khalina ha dit...

Alguns si es miren amb curiositat, no?

Rita ha dit...

Un desaprova l'altre, que es riu de l'un, però amb el temps, i si tot va bé, acabarà fent com l'un.

Una fotografia excel·lent d'un moment que qui més qui menys hem viscut a les dues bandes.
Petons!

Deric ha dit...

Ben cert!!! Jo era dels noctàmbuls, ara dels matiners... i totes dues coses m'agraden

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i ra...