Al matí quan el Sol és curatiu i la mar és en calma, una màquina ha deixat un camí planer a la sorra, i unes primeres petjades, humides encara en el fons, podrien ser d'un estiuejant que no es vol perdre ni un sol minut de les seves vacances a la platja, d'aquell que prepara les hamaques i els patins perquè quan arribi la multitud, d'aquell que recupera els seu turmell esquinçat trepitjant dolorosament la sorra o d'aquell que hi ha passat la nit perquè no recordava el camí de l'hotel després de la festa de la nit passada.
A l'estiu hi ha una hora en què coincideixen dos mons sobre la mateixa sorra, els noctàmbuls i els matiners, i tots dos quan es troben no es miren. Potser perquè un dia ells eren a l'altre món o bé perquè saben que un dia faran el canvi.
A l'estiu hi ha una hora en què coincideixen dos mons sobre la mateixa sorra, els noctàmbuls i els matiners, i tots dos quan es troben no es miren. Potser perquè un dia ells eren a l'altre món o bé perquè saben que un dia faran el canvi.
8 comentaris:
Genial!!!
M'has recordat fa molts anys (bé... potser uns quinze, tampoc és molt) en Jose Lluís i jo agafàvem l'autobús ben aviat i anàvem a Salou d'horeta... llavors s'estava bé. Quan començava a omplir-se marxàvem.
No és miren, tens raó, i potser no es miren, no pas perquè saben que un dia seran o van ser a l'altra banda, sinó perquè pensen que no hi seran o que no hi han estat mai... móns dsconeguts, sense ganes de trobar-se.
Per tant penso que sí que es miren els dos mons. I no pas amb confiança o complicitat, es miren malament. Els dos desaproven l'altre. Però em sembla que justament és pel que tu dius, perquè estar de l'altra banda no agrada a cap dels dos.
Aquest fenòmen també es produeix al metro XD.
recordo la primera vegada que em va passar, el primer estiu que vaig treballar i com quan anava cap a la feina em vaig trobar gent que tornava de festa i que tenien la mateixa edat que jo... un impacte. i si, dos móns que eviten mirar-se amb remordiments mutus
Alguns si es miren amb curiositat, no?
Un desaprova l'altre, que es riu de l'un, però amb el temps, i si tot va bé, acabarà fent com l'un.
Una fotografia excel·lent d'un moment que qui més qui menys hem viscut a les dues bandes.
Petons!
Ben cert!!! Jo era dels noctàmbuls, ara dels matiners... i totes dues coses m'agraden
Publica un comentari a l'entrada