Una manera de recitar que enganxa, que et posa en tensió i sobretot esperona, és la troballa d'avui d'un Enric Casasses que ja coneixia però no pas a l'autor d'aquest vine bèstia: Joan Josep Camacho Grau.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
Sona i ressona el piano : Posant lentament els dits sobre les tecles, i en ordre, sona així: Primer el polze resseguint la línia de la v...
-
Les primeres 23 paraules dels meus llibres de Sant Jordi són: “El telèfon ha sonat. Un to. Dos tons. ¿S'hi pot posar algú? >> ,...
7 comentaris:
Quina manera de recitar el poema! Com s'hi submergeix, i al final ell mateix ho calma. La veritat és que et fa guaitar-lo. Muack!!
ahir el vaig escoltar... i no em va acabar de fer el pes... potser per l'hora (tard) o pel dia o per vés a saber què...
el que m'encanta són els cabells!! jo els vull iguals quan sigui més gran :P
instints, si si a mi m'atreu molt aquesta forma de recitar.
elur, va com va això. Els cabells, jo també el voldré així!
El poema es fa gran quan el sents recitar per algú que en sap.
Salut!
Tu ja tens els cabells llargs, Estrip, que et fas una cua quan et lleves ;-))
A mi tampoc em va convèncer el poema... però també em van agradar els cabells :-)
montse, qiantes formes té el poema, quantes variables. Qui el recita, com el llegeixes, quan el llegeixes, com el llegeixes, on el llegeixes,...
Assumpta, sí però no tant llarg.
Tot arribarà :-))
Publica un comentari a l'entrada