De nit, un museu, inspiració. Barcelona als 80, Barcelona ara. Blancs en moviment. Olors d'espai. El ventre remuga de gana i la veu amb més vibració. Obres i ordinadors. No miris fins que ho publiqui. Cal·ligrafia japonesa. Els dos som contemporanis i ho serem per sempre més.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
Sona i ressona el piano : Posant lentament els dits sobre les tecles, i en ordre, sona així: Primer el polze resseguint la línia de la v...
-
Les primeres 23 paraules dels meus llibres de Sant Jordi són: “El telèfon ha sonat. Un to. Dos tons. ¿S'hi pot posar algú? >> ,...
5 comentaris:
Llegint-te jo també em sento contemporània
Mira que ha canviat Barcelona en 30 anys! Alguns, però, diuen que no saben si ha estat a millor o a pitjor!
La Barcelona que estimo i enyoro viu al meu cor...
Veient la marató femenina, fa una estona, l'he recordat com abans...
Ara, veritablement, no sé com és...
Jo enyoro la Barcelona de fa 10 anys, desconguda i enigmàtica, m'esperaven tantes aventures i no ho sabia!
Sempre serem contemporanis... m'agrada i és cert!
Publica un comentari a l'entrada