ferit

Ens coneixem a les fosques, amb la música alta i encara que sembli mentida sense gota d'alcohol. Segurament l'alcohol estaria accelerant el ritme dels esdeveniments però amb la música i la llum tènue ja en tenim prou. No sé quantes hores hem passat damunt la pista, ballant, al seu ritme com és normal. De vegades, quan m'allunyo em vé a buscar i quan ho ha repetit varies vegades, apropo els meus llavis cap a ella, i ella, en un moviment espontani o degudament pensat, allunya el seu rostre. Ferit, jo em retiro, cap a la barra, a punt per encetar les primeres flaires d'alcohol, però en un moment de lucidesa abandono, em giro, la miro i un altre cop em torna a venir a buscar.Ja acabada la festa, caminem tots junts, les seves amigues i els meus amics, ella i jo callats, i ells encara de gresca, com si busquessin encara que passes alguna cosa interessant. Pugem a la part del darrera del cotxe de la seva amiga i m'agafa de la mà, torno a apropar-me i torna a retirar els seus llavis, ben lluny. Ferit per segon cop, deixo anar la mà.

Només ens queda dir-nos adéu, però no sé perquè també ens intercanviem els telèfons. Deu ser la costum.

En menys de set dies parlem de veure'ns, aprofitant la meva visita a la ciutat i no ens posem d'acord, així que no perdo el temps i torno a casa. La setmana següent, per fi, ens veiem, ella em vé a veure i anem a sopar. Aquest cop sento que és ella qui busca l'escalfor dels meus llavis, i jo em retiro discretament. Al final però em deixo anar, i ella ho agraeix, després d'haver-li creat intranquil•litat.Es hora de marxar, anem fins a casa meva, no hi vol entrar, però li prometo que hi ha espai de sobres si és que no em vol veure despullat. Ja pujant per l'ascensor, ens enganxem com uns imants i amb prou feines puc treure'm la clau del pis dels pantalons i obrir la porta. Caiem tots dos al llit, donant cops de peus a les portes i fent caure un gerro del rebedor. Ja estem al llit, i la roba se'ns ha caigut pel camí. De sobte un moment de por en el seu cor, es fa enrera.

Ferit per tercer cop, aquesta vegada dissimulo, fingeixo, menteixo i m'adormo com si res hagués passat. Una hora més tard, obro els ulls i ella m'està mirant, parlem, i les paraules ben triades fan el mateix efecte que l'alcohol, relaxen i desinhibeixen. Fem l'amor fins que surt el Sol, però se la veu penedida. Quan tanca la porta alguna cosa em diu que no la tornaré a veure més.

Torno a estar a les fosques, amb la música alta i ballant al centre de la pista.

pessoa 2

...

"I qui llegeix el que escriu
en el dolor llegit sent
no els dos que el poeta viu
ans només el que ell no té."

El qui llegeix també es menteix?

córrer

Sempre costa sortir al carrer quan fa fred, i més, si vols fer una mica d'esport i córrer una estona. Però una vegada et decideixes, sents el fred a la cara i les orelles que et cremen, ja no pots parar. Si a més et descalces i ho fas per la sorra gruixuda, aquella que toca el mar, ara sí ara no, i els esquitxos de sal et fan fregar els ulls, ja no vols tornar enrera. Mentre corres, veus passar la veïna ben abrigada que treu el gosset a passejar, tot dos abrigats i amb cara de fred, veus a la parada del autobús la gent com es guarda del vent rera el vidre anunciant i veus l'escombriaire amb la seva forca com fa pilones de fulles.

Fins que els peus diuen prou, les pedres gruixudes tant deixat uns quants senyals tant vermells com les galtes amb el fred. I tornes a casa, i ara fins i tot, et crema el pit durant uns segons, el temps que trigues en preparar la dutxa calenta. I mentre l’única remor que sents és l'aigua que esclata sobre el cap, te'n recordes com t'ha costat decidir-te a sortir i et reconforta haver triat bé. Però alguna cosa estranya dins del cos o del cor o del cap farà que el proper cop t'ho hagis de tornar a rumiar. Perquè?

pessoa

He descobert Pessoa:

"El poeta és fingidor.
Fingeix tant completament
que fins fingeix que és dolor
el dolor que de bo sent."


El poetes també menteixen.

intensitat

És tan gran que de lluny que està sembla que estigui molt a prop, tant verda i frondosa en el seu inici i a mida que s'alça, la grisor de les pedres s'escampa. Entre el verd, hi ha tons que van del groc fins al marró i, hi ha obstacles amagats i animals que no veus però que et vigilen. Més amunt en la grisor més seca, tot és més trencadís, l'erosió del fred i la calor es deixen veure, i alguns animalons corren lliures, com si sempre estiguessin jugant. Corren sense parar a una velocitat, per damunt de les pedres, impossible per un humà, i de cop i volta s'aturen, immòbils, i observen. La part de més al cim, el vent ja talla la pell i els núvols ja no són al cel, són a la terra. Si has pujat fins a dalt, ho sents tot intensificat, el fred és més fred, la calor crema més, si plores, les llàgrimes són més dolces i si somrius les rialles s'escampen amb més pressa.

què vols

T'ha deixat allà, darrera els para-sols i les hamaques de la platja, a negra nit. Ja portes dies sent la primera en entrar, asseure't a la barra i explicar-li històries interessants del teu país. Ja us heu vist per la tarda fent un cafè, l'has portat a casa i ha conegut a la teva família. Ara fa uns dies que vens a última hora i t'acompanya fins a casa quan plega, us feu alguns petons, tot sigui dit, una mica freds i us dieu adéu. Ell vol alguna cosa més, necessita més contacte físic. Avui però sembla ser que estàs més relaxada, l'esperes fins que acabi el seu torn, te li enganxes al coll més del que acostumes i els ulls et brillen especialment. Sortiu del Pub on ell treballa, però canvieu la ruta de tornar a casa, es estiu, fa calor amb la humitat de la nit i passeu per davant de la platja. No li deixes anar el braç i busques els seus llavis, el fas aturar a peu de sorra i entreu. El fas asseure darrera els para-sols i les hamaques i et dediques a explicar-li històries mentre que ara és ell qui busca els teus llavis, li separes la mà que havia posat sobre el teu cor i li dius que no. Així que ell et deixa amb la paraula a la boca s'aixeca i se'n va.

perseguir

Amb només deu anys ja em vaig enamorar de tu. L'hora de sortir a jugar després de classe era l'hora més esperada. Res de futbol, i res de bàsquet, jo t'havia d'atrapar i després tu m'havies d'atrapar a mi. I no recordo com... et vaig anar oblidant.
I avui que t'he vist després de molts anys no he gosat perseguir-te. Penedit, demà tornaré a passar pel mateix carrer, sé que no t'hi trobaré, i no sé com... et tornaré a oblidar.

subconscient

Vam estar de festa molta estona, fins que ens van tancar el club. Tots dos esperàvem a quedar-nos sols i ens vam agafar de la mà i vam començar a caminar, cap a l'est, seguint la platja. En aquella platja davant de totes les cases hi havia massa llum i no ens hi podíem quedar, volíem estar sols i banyar-nos despullats amb la lluna reflexada sobre la mar.

I vam continuar caminant, la primera cala, encara era massa a prop, molta xerinola i rialles de fi de festa. La segona cala quedava closa entre uns rocs gegants que tapaven la lluna i la tercera quedava uns quilometres més lluny. Caminar al mateix pas era un plaer, així que no vam dubtar ni un instant, fins que el silenci del camí es va fer massa llarg i el meu subconscient es va enlairar per damunt dels nostres caps i la imatge que vaig veure no em va agradar. Ella no feia per mi, era més gran, més ambiciosa, i a cada pas em vaig anar convencent d'aquest pensament, i vam arribar a la cala. No estàvem sols, tres nois i una noia estaven en un racó tocant una guitarra. A mi no em va importar i vam triar un altre racó. Vam desplegar les tovalloles i ens vam abraçar. La música i les rialles ens incomodaven i el fred ens començava a calar. Així que ens vam aixecar i vam marxar. De reüll em vaig quedar mirant el reflex de la lluna i em vaig imaginar el que havia d'haver passat i no va passar.

La tornada no era curta, i fins i tot el pas ja no era acompassat. Estava sortint el Sol però ens quedava a l'esquena, i ni ens vam aturar, volíem dormir i arribar a la tenda. Quan hi vam arribar, estàvem cansats i la claror ja era la d'un matí qualsevol, vam entrar-hi, ens vam posar al mateix sac, vam tancar els ulls, jo per imaginar-me la lluna, ella, no ho sé no m'ho va dir, però ho vam fer allà, sense passió, i amb el meu subconscient voltant per fora, buscant la lluna que se n'havia anat.

fins demà pare

No penso plorar si te'n vas, així que ja et pots espavilar i curar-te. No penso plorar perquè no me n'has ensenyat, si alguna vegada m'has vist plorar ha estat per mimetisme.
Recorda que quan hem tingut algun problema tu sempre ens has protegit, sobreprotegit, i ens has estalviat molts de sofriments. Ens has deixat el teu cor, i ara és ell el que pateix. Ara t'has de cuidar de tu mateix, i no esperis que fem el mateix que has fet per nosaltres perquè amb això no et podem guanyar, el nostre cor no es tant gran com el teu, i el teu el necessites només per tu.
T'he vist plorar i em pensava que tenies por, por per tu, por pel que et podien fer, por per el dolor. Però de seguida me n'he adonat que no, que tot i tenir mig cor espatllat, i aquesta feblesa amb la que batega, només batega per la teva esposa. La mare, la mare, només fas que repetir, i també em veig a mi en aquests ulls vidriosos i als meus germans. Així que recupera't i et prometo que aprendré a plorar, perquè hem de plorar per la vida i no pas per la mort, hem de plorar d'alegria i no pas de por. I sobretot perquè et queda per veure encara com s'ha d'enamorar la teva neta. Si, la neta que se't tira al damunt i et diu t'estimo quan et veu i quan se'n va, i que et diu on anem avi? i a on has anat o d'on vens? Doncs aviat espero sentir com li dius, anem cap casa que l'avi ja es troba bé.

el tren

Vam arribar a l'andana, sense preses i agafats de la mà. Havíem passejat per tot Barcelona, entrat a tots el museus, vam fer tres parades en tres terrasses, vam dinar, ens vam fer petons i ens vam abraçar. Feia dos mesos que ens coneixíem, i tot va ser com un explosió. Tots dos estàvem de vacances i per això teníem tot el temps per nosaltres, vam a anar a totes les festes majors, a tots els balls de totes les places i vam passar quasi totes les nits junts. A vegades eren nits caloroses d'estiu en mig de Barcelona, i a vegades nits fresques i humides sobre la sorra de la Costa Brava. Dos mesos de contrastos i de il·lusions. Però aquell vespre a l'andana quan sense voler després d'abraçar-la li vaig dir t'estimo, no era mentida, es va començar a acabar. Ja no he tornat a agafar cap més tren.

més mentides

Vaig anar a casa d'ella a veure una pel•lícula, quasi era mitja nit quan hi vaig arribar, jo ja sabia què hi anava a fer i ella també sabia perquè m'havia convidat. Però vam mirar una pel•lícula asseguts a terra sobre els coixins. Ens miràvem amb segones intencions, ens movíem amb segones intencions i teníem un ull a la televisió i un altra sobre el coixí. Cada vegada més a prop aprofitant que els coixins relliscaven, però cada vegada menys disposat a continuar amb la mentida. Quasi decidit a aixecar-me i marxar, sense esperar a estar tots dos sobre el mateix coixí. La pel•lícula ja ratllava el final i sense voler vaig començar a mentir, ella em va escoltar. La mateixa saliva, les mateixes palpitacions i el mateix alè. Tot es va decidir en un segon i la televisió va acabar fent neu.

Uns dies més tard i amb un acte de sinceritat, li vaig voler dir que no volia fer més petons amb els ulls oberts perquè no m'agradava mentir, i recordaré sempre aquesta frase "també em deixo besar per qui em sap mentir", però era mentida, només em volia tenir una vegada més.

amor destructiu o present

Hi ha vegades que comencem enganyant i ens acabem enamorant, i d'altres en que ens comencem enamorant i ens acabem enganyant. I dit així sembla fàcil poder distingir quan passa una cosa o quan passa l'altre. Però no ho és, ho descobrim al final. No sé qui va dir, que vivim en la il·lusió i morim en la fascinació, i l'amor foll com diria en Ramón Llull, em sembla que és una forma de fascinació que ens mata. El present quasi que no existeix, tot és enfocat vers el futur que sempre esperem, i ja podem esperar sentats.

premi

No sóc ni de bon tros el millor de la classe, tampoc el pitjor, sóc tímid, però el pitjor és que passo desapercebut. No sóc el setciències, no sóc el més trapella, ni el despitat, ni el que sempre arriba tard, ni el que juga sempre amb nenes, ni el pilota, ni el que ho suspèn tot. Si, que de tant en tant, em quedo sense pati copiant 1000 vegades no parlaré a classe, però res més.
Al pati, no sóc el millor futbolista, però quasi, no faig els rècords a les curses però m'hi acosto, i no em conviden a totes els festes d'aniversari, però vaig a alguna.

Un dia, però he d'escriure un conte de Nadal, és feina que ens demanen de fer a casa. No sóc un bon redactor, i em costa molt inventar contes. Així que quan sóc a casa faig de tot menys aquesta feina, em preocupa una mica, no pas gaire, perquè tampoc sóc l'alumne més responsable de la classe.
Ja, alhora de sopar, arriba la meva germaneta a casa després dels seus extra-escolars, i em deixa llegir un conte que li han explicat a la seva classe. De seguida penso que és això el que podia escriure per els deures de demà, però ho deixo córrer, perquè ja es tard i no en tinc ganes.
A l'endemà, arriba l'hora, per sort, el mestre ens deixa la seva hora de classe per acabar el conte, si es que no l'hem pogut acabar, bé jo ni l'he començat. Així que em veig obligat a escriure alguna cosa. La única idea que tinc al cap és el conte de la meva germana, i em poso a escriure. Els detalls del conte no els tinc molts clars així que he d'inventar-me algunes coses, ...com que tampoc sóc dels que més memòria té. Al final, fins i tot li canvio el desenllaç li poso el meu nom i el dono al mestre, que a més ens anuncia, al mateix moment, que el conte entrarà en un concurs. No importa, com que no crec que guanyi.
La sorpresa és meva, quan al dia següent, ens diuen que han triat el meu, i que el premi és llegir-lo a l'església l'últim dia de classe. Ostres! això per mi no és cap premi. De totes maneres estic orgullós i content.

Arriba el dia, i mentre no s'apropa el moment, no passa res, però quan estan a punt de cridar el meu nom, el cor em batega tant fort, que ressona per tota l'església. Al final, no passa res excepcional, a part de que tothom a pogut sentir la meva veu tremolosa.
Torno a la banqueta, curiosament al meu costat s'hi senten els nens que volien guanyar i llegir el conte, i que segurament ho haguessin fet si la meva germaneta no m'hagués deixat llegir el seu conte aquell vespre.

I ara després de 20 anys, recordo els ulls d'aquells nens com em miraven. No sé perquè, deu ser que ara aquests ulls els veig bastant sovint a la feina. Abans però eren sentiments inofensius, ara no.

amor etern

Havia decidit no posar cap video de youtube al bloc, però...

un record

M’agradaria tornar a passar una nit, amb algú que al matí següent em fes escriure un vers sobre el coixí, amb lletra arrugada, afalagat i tímid. Però això només pot passar una vegada, si es vol recordar per sempre més.

Espero haver-te arrencat un somriure.

estranys

Que estrany és planificar el dissabte a la nit una excursió en solitari pel diumenge. Que estrany es anar a dormir d'hora per poder complir els plans i estranya l'hora en que sona el despertador, les cinc del matí, i la visió d'una ànima caminant sola a quasi tres mil metres d'alçada, fa que apagui el despertador i m'adormi tres hores més. Que estrany és aixecar-se a les vuit del matí pensant que t'has adormit per culpa, potser de la mandra o potser de la por de sentir-te com un boig que marxa sol de matinada. Que estrany sentir-te culpable i sense força, i que estrany adonar-se'n que la vida no val la pena si ens planyem del que fem i deixem de fer.

Que divertit és fer un bon esmorzar, i una estona més tard, anar al parc a enfilar-se sobre uns rocs de granit que et deixen les mas polides. Que divertit és que algú et sorprengui a mig de bosc i et prengui per un boig i no s'atreveixi a passar per davant teu. Una dona que intentava caçar bolets és qui t'esquiva, quina bogeria. Quina bogeria és veure passar uns deu quads en filera, fent un soroll eixordador, algú deu pensar que estan bojos.

Que divertit és tornar cap a casa satisfet, però amb el dia incomplet encara i anar a nedar una estona més. Que estrany es creuar-se la mirada, i no dir-se res amb aquella noia que llegeix a la sorra, que feia cara d'haver fet plans el dissabte a la nit i per culpa de la por que ha tingut que la prenguessin per boja aixecant-se de matinada per fer una excursió en solitari, ha acabat fent un bon esmorzar i anant a nedar. I que divertit, alhora, mirar-nos als ulls i veure que no estem sols.

a la dutxa

Quin plaer, llevar-se ben d'hora, a les sis del matí per exemple, i anar directe cap a la dutxa, ha de ser un dutxa que tingui un tamboret, ens hi seiem i obrim l'aixeta. La posició és la següent: el colzes per sobre del genolls amb les mans com si ens aguantéssim les orelles, com si estiguéssim estudiant. El cap caigut i l'aigua a pressió que pica contra el cap, les cervicals i les espatlles, els ulls tancats.... és com si estiguessis de nou a la panxa de la mare.

I em vé al cap un vers de Carles Riba:

On tornem,
que no fos naixença?
Vivim de mort,
i no ens és grat;
morim d'amor
i no s'hi pensa.

segón intent

Vam tornar allà 3 dies seguits sense èxit, havien marxat d'excursió amb la família, però el quart dia, ens vam retrobar entre una mena d'ànsia i de fredor per els dies que havien passat. Tos havíem ja dinat i després de passar una estona a la terrassa, ens vam tirar tots a la piscina, fins i tot en Joan, fill dels amos del bar, s'hi va afegir que tenia la tarda de festa. Ell ja estava acostumat a veure passar centenars de noies, i tot i que no era un noi molt atractiu, el fet de servir begudes darrera d'una barra li donava un aire que les noies admiraven i a més ell ja s'havia estrenat abans que nosaltres en això del primer petó.

Vam passar unes quantes hores a la piscina, en Josep i la Júlia per una banda feien de les seves, i en Joan, Jo i la Maria teníem les nostres converses. Jo no vaig poder estar sol amb la Maria, i en Joan si, ells dos s'havien tirat a la piscina i havien jugat una estona. Era el primer cop que veia a en Joan com un enemic, però tot i així, com que la confrontació no m'agrada no vaig fer res per evitar que ells dos agafessin confiança.

Es feia fosc i encara nedàvem, però era divendres i teníem més marge, en Joan però havia d'ajudar als pares a tancar el bar, i amb aquesta excusa vam decidir començar a recollir. Mentre esperàvem que la Júlia i la Maria pugessin un moment al apartament i en Joan a tancar el bar, en Josep em va explicar que ja havia tingut temps de fer el seu primer petó i d'enfadar-se amb ella, fins i tot. En Joan ens va avisar que encara en tenia per estona, la Júlia no va voler tornar a baixar perquè s'havia enfadat amb en Josep i la Maria va venir dir-nos que ja ens veuríem. Però en Josep que és més atrevit s'ho va manegar per deixar-nos sols. I jo després d'aquest detall no podia caure en la vergonya i en la timidesa així que no recordo com, la vaig convèncer per anar fins a la platja per acabar de fer temps abans d'anar a sopar.

Vam marxar i vaig veure a en Joan com mirava des de la finestra del bar i somreia. Vam passar quasi 10 minuts en silenci fins arribar a peu de sorra caminant lentament entre els carrers i per sota dels rètols lluminosos. Ens vam mirar, ens vam agafar de la mà i vam continuar per sobre de la sorra, de sobte ella es va aturar, i jo vaig aturar la meva respiració, es va ajupir fins als seus peus per treure's les sabates, es va aixecar i va dir: -ara estic més còmode, i vam continuar uns metres més, ens vam asseure un al costat de l'altre però vam haver de deixar-nos anar de les mans. Va passar encara un minut més, en silenci, i vaig pensar que cada minut més que deixes passar és multiplicaria la tensió i arribaria la incomoditat. Així que la viag mirar als ulls i de seguida ella em va seguir, vaig posar la meva mà a sobre de la seva que es repenjava a la sorra, i va somriure, un somriure que es va tornar humit quan li vaig apropar els meus llavis.

primer intent

Ja feia dies que voltàvem pel bar-restaurant dels apartaments d'estiu que se n'ocupaven els pares d'un amic. Perquè ja feia dies que les havíem vist i ja no ens les podíem treure del cap.

En Josep més atrevit que jo, mentre nedàvem a la piscina tots quatre s'hi apropa i jo esperonat per la seva decisió em vaig atrevir a preguntar primer quin era el seu nom. La Júlia i la Maria van continuar nedant i nosaltres somrient.

Més tard, a la terrassa del bar ens vam tornar a trobar i en Josep més atrevir que jo va triar a la Júlia, de fet, crec que van ser elles que van triar, no ens enganyem. La Júlia i en Josep, la Maria i Jo. L'atrevit Josep tenia una facilitat per a la naturalitat alhora que feia bromes, es feia pessigolles amb la Júlia i com si res les mans s'agafaven. Mentre jo i la Maria només ens ho miràvem, freds i asseguts davant dels nostres refrescs.

Tos dos buscàvem el primer petó.

La Júlia, rossa amb llarga cabellera, saltava i somreia, tota ella era alegria i diversió, com en Josep. I la Maria, tímida i freda, de cabells ben negres, i ulls encara més, tot era silenci i mirades, com jo, entremig però m'enviava algun somriure com si fos un senyal. Es va fer fosc molt ràpid, com quan vols que passin coses i no passen, i el petó hauria d'esperar. Ni les alegries d'uns ni els silencis dels altres van tenir el seu final.

obre't sèsam

Matí de núvols trencats que deixen passar els raigs de Sol, dins del cotxe en direcció a l'oficina, escoltant la ràdio i distret amb els colors de cel. El camí és una contradicció, un recorregut per contemplar i un destí on no hi vull arribar. Aquest cop és més cert que mai aquella frase que diu que el més important no és arribar sinó el camí per arribar-hi.
Deixant els núvols enrera, ja comença a aparèixer al fons, la fàbrica, entre vermellosa i marronosa. Arribar, aparcar el cotxe i entrar a l'oficina on pel gran finestral entra tímida la claror del matí, en un despatx buit encara de gent. Ser el primer és un avantatge, respirar el primer un aire en calma, que durant tot el dia s'anirà ennegrint.
Pip, el so del ordinador que s'engega, i fer els mateixos moviments de cada dia laboral, click amb el dit sobre el botó esquerra del ratolí per obrir el correu electrònic, fer una visió general dels correus en vermell que hi ha i que esperen per ser llegits i un altre click sobre el navegador per arribar fins a la plana de notícies generals del dia i després un salt cap a les econòmiques. El dòlar ha baixat, el petroli ha pujat, continuen sortint testimonis del que està passant a Birmània on el xinesos sembla ser que hi tenen interessos i de cop sento, bon dia! fem el cafè? I fem un cafè de màquina aigualit que el meu cos ja sap com digerir. Després reunió de dilluns, amb cares de dilluns al matí, ànims pocs, i torn de paraules la meitat o més poc aprofitables, es fa llarga i els mails esperen. Ja és mig matí i després de concertar una visita per dijous, perquè he fet veure que tenia la setmana molt ocupada, truca el director que encara no conec, però que si que m'he rigut d'ell molts cops, que intenta contaminar-me del seu entusiasme per la feina. Es clar, aquesta ha de ser la seva feina, quan una empresa està de cap a caiguda.
Per fi els mails són llegits i s'apropa l'hora de dinar. El Sol ja no entra per la finestra, massa núvols, i ara ja sóc rutina, rutina, rutina.
Bé, descobrir que els nens de l’Aràbia fa milers d'anys jugaven a endevinar, quan la llavor del sèsam s'obria, i que aquest joc el va utilitzar Ali Babà per obrir la seva cova, i que a la Catalunya del segle XIII del sèsam en deien Alegria, no és del tot rutina.