Vam jugar
a mirar-nos els ulls
i aguantar-nos el riure,
però tots dos vam perdre.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
enfilant
Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i ra...
-
Sona el piano , la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ress...
-
Vaig dur la cadira i la corda al riu. La corda, jo i la cadira lligats damunt la sorra, mirant com baixa l'aigua cap a la mar. Un amor ...
-
Sona i ressona el piano : Posant lentament els dits sobre les tecles, i en ordre, sona així: Primer el polze resseguint la línia de la v...
3 comentaris:
Si tot va acabar amb un peto tots dos veu guanyar.
Preciós moment... la llibertat del riure...
Sembla estrany, que perdessim vol dir que ningú va somriure. Això és aquest perdre que he escrit, però el joc el vam guanyar.
Aquest és doble sentit, d'un joc que s'assebla molt a la vida.
Publica un comentari a l'entrada