Vam jugar
a mirar-nos els ulls
i aguantar-nos el riure,
però tots dos vam perdre.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
Sona i ressona el piano : Posant lentament els dits sobre les tecles, i en ordre, sona així: Primer el polze resseguint la línia de la v...
-
Les primeres 23 paraules dels meus llibres de Sant Jordi són: “El telèfon ha sonat. Un to. Dos tons. ¿S'hi pot posar algú? >> ,...
3 comentaris:
Si tot va acabar amb un peto tots dos veu guanyar.
Preciós moment... la llibertat del riure...
Sembla estrany, que perdessim vol dir que ningú va somriure. Això és aquest perdre que he escrit, però el joc el vam guanyar.
Aquest és doble sentit, d'un joc que s'assebla molt a la vida.
Publica un comentari a l'entrada