Ves al contingut principal

far west

Qui se’n recorda d’aquell gag de la trinca, on la família del guaita què fan ara, està asseguda davant la televisió, de cop i volta aquesta canvia d’idioma, del català al castellà, aleshores es pensen que la tele s’ha espatllat i per mirar d’arreglar-la li donen cops amb el palmell de la mà, com de vegades fem amb aparells vells per mirar que tornin a la normalitat, fins que finalment torna al català i tots es calmen un altre cop i continuen mirant-la.

Doncs res més lluny de la ficció la televisió de Catalunya porta aquest camí, vint-i-cinc anys després del seu naixement. Em fa l’efecte que ara mateix un gag com aquest seria censurat ni que ho fessin els de Polònia. I això em sembla que no es precisament un avenç.

Perquè hi ha programes i ràdios que es pregunten si l’onze de setembre ha de ser reivindicatiu o no? És que algú ha de dir-nos com han de ser els dies i què en volem fer d’ells? En fi, aquí la meva reivindicació, cap a la televisió de Catalunya, com a excepció en un bloc mai pensat per això.


Comentaris

Jordi Casanovas ha dit…
a vegades ens convindria una mica de teràpia de radicalització.

Bona diada.
Joana ha dit…
Jo recordo aquesta sèrie...m'agradava.
I com diu La Trinca..."paper mullat". No hem avançat gaire per no dir gens!
Bona diada estrip!
Striper ha dit…
Mira que fan ara!!! Potser toca un bon cop de falç.
elur ha dit…
Després de tants anys i que aquesta cançó sigui tan actual... força trist...
Cada dia ha de ser reivindicatiu!
Visca Catalunya!
Rita ha dit…
Doncs ho podries fer més sovint, estrip, és un post perfecte i molt ben explicat.
Ahir, al Fossar de les Moreres, ho dèiem, des de la democràcia, el català no havia estat mai tan malament com ara.
I espereu... Catalunya Ràdio ja ha canviat, TV3 ho està fent, veurem què ens depara la nova temporada. Això va a més, per més que em costa d'acceptar-ho i sobretot em dol.
Bona Diada, maco!
iruNa ha dit…
I tant que ha de ser reivindicatiu!!! Massa callats estem tots plegats. Ostres, i quin dia pot ser millor que no pas avui per cridar??!! No hem avançat massa en aquest aspecte, la veritat. Sembla que la societat s'hagi submergit en la letàrgia del consumisme i l'egoisme. On està la força de la gent del poble??
un post molt encertat estrip, jo crido amb tu que ja n'hi ha prou!!!!
una abraçada i visca Catalunya!!!
Deric ha dit…
i ja no parlem del Canal 9!!!
daina ha dit…
cridar, s'ha de cridar cada dia.
perquè les diades són per a sortir al carrer i fer pinya, però la feina i les reivindicacions són 365 dies l'any.
estrip ha dit…
Bona diada a tots!
rits ha dit…
Ostres! no me'n recordava de la Trinca. Eren molt bons (després es van vendre a Crónicas Marcianas i a l'OT).

Tens molta raó, ben bé no se sap cap on va tv3, per no veure el programa de celebració... va ser ben trist!!!!...
iaiapunkarra ha dit…
El pitjor enemic el tenim dins de casa, no pas a Madrid.
iaiapunkarra ha dit…
Ah, i a mi m'agradava el punki de la família de la Trinca.

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…