Ves al contingut principal

espai

Avui ha tornat al lloc aquell on s’escapaven de la feina, on es confessaven les seus pecats, al lloc aquell, amb aquell gran pati sota les moreres.

Un lloc que a les nit és envelat i algunes tardes és teatre, és lloc de reunió del avis, i l’estona del entrepà dels paletes. Era la seva estona del cafè també, de les paraules amables, de les crítiques, de les sinceritats i dels deures de la classe de francès on potser després no hi anirien.

Comentaris

elur ha dit…
A vegades quan re-tornes a un d'aquests espais notes la presència de qui t'acompanyava...
daina ha dit…
m'has fet pensar en un altre lloc, potser un dia també n'escriuré un post.
Assumpta ha dit…
Estic segura que ha de ser un lloc fantàstic...
Clint ha dit…
Quin bell record, les campanes de francès...
Rita ha dit…
Hi ha llocs de moments inoblidables eh... :-)
Cesc ha dit…
Ostres sempre existeixen llocs d'aquests...
Albanta ha dit…
Sembla ser un lloc entranyable per a tu. No l'oblides mai i torna alli a sovint.
XeXu ha dit…
I no has pogut evitar reviure un munt de situacions, ni pensar en aquella persona, oi?
Delfica ha dit…
Aquests són refugis que reviuen per les companyies i els ambients. Normalment van acompanyats d'un tallat, o una cervesa, depèn de l'estona de l'escapada...
Salutacions.
fada ha dit…
El meu era un parc ple de desmais al voltant d'un estany amb tortugues i nenúfars. I la classe que acostumava a saltar era la de religió. Petons.
Striper ha dit…
T'ha portat bones sensacions eh.
estrip ha dit…
elur, es veritat però en aquest cas era més el lloc i el què que no pas qui. El qui podia haver sigut qualsevol.

daina, veus que bé!

assumpta, entranyable.

clint, no ho hagués di de tu eh!

rita, i tant i tant, és això!

cesc, i sempre existiran.

albanta, no hi vaig sovint no. millor deixar passar el temps i anar fent tastets.

xexu, una mica tot! i fer un cafè també!

delfica, alhora del dinar!

fada, saltant-se la classe de religió. Bé això no era l'escola sinó la feina.

striper, si si, i alguns que no tant també.
SV ha dit…
Mítics racons...
iruNa ha dit…
Si les parets parlessin!!!
instints ha dit…
hi ha llocs que mai oblidarem per tot el que ens fa recordar. Bon post!

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…