diumenge, 14 de setembre de 2008

rescat

Un matí amb tretze graus enganyosos, el cel cobert però convençut que eren núvols despistats. Agafo el cotxe i recullo davant la gasolinera el company per anar a la muntanya, a cercar roca calcària. Un parell d’hores de carretera, un parell d’hores de xerrera. Que si la hipoteca, que si aquell amic, que si la sogra i amb tant de quesi-quesi, sense adornar-nos-en ja hem arribat.

Agafem les eines, les carreguem a l’esquena i ara toca caminar uns vint minuts fins a la paret. El camí de bon principi és ben dret però ample i còmode, mica en mica però, es va estrenyent i omplint de pedres i branquillons. Fa sol, però l’ombra dels arbres refresca. De sobte sentim un crit, sembla llunyà. Continuem la marxa, ja hem agafat el ritme i podem combinar caminar i xerrar alhora. A una distància considerable veiem un grup de tres persones aturades i observant un tram del penya-segat que estan creuant, no ens han vist. Ens anem apropant passa rera passa, veiem que són tres noies, ens mirem amb cara de complicitat i somriem. Ens apropem més i semblen esverades. Una ens veu i ens fa senyals amb el braç. De seguida ens adonem que alguna cosa passa i accelerem el pas, cada cop més de pressa. Arribem a la seva alçada quasi sense alè. Ens fan mirar avall del penya-segat, una de les seves amigues ha relliscat i ara amb prou feines s’aguanta amb les mans a unes branques uns quatre metres avall. Sense vacil•lar un segon traiem la corda, ens cordem el talabard amb mosquetons i cintes. Decidim que baixo jo.

Un cop a l’alçada de la noia em sobresalto... ulleres entelades ara no pas de llàgrimes, sinó de suor, però ella em somriu. No porta cap llibre a la mà sinó una motxilla a l’esquena, que és el primer que li prenc per treure-li pes, després però, de passar-li l’altre cap de la corda amb unes voltes a la cintura i a cada cama, com improvisant un arnès. Ara toca pujar, però durant uns segons i com si fossin hores rumio i em pregunto perquè. Ella encara somriu.

14 comentaris:

elur ha dit...

és capritxós l'atzar... i a vegades més que no pas altres ;)

Rita ha dit...

Et deus sentir bé ara, oi?
Bona feina! :-)

XeXu ha dit...

Ha trobat el seu heroi, algú que no s'esperava ha arribat per salvar-la. És un bon motiu per somriure. No cada dia podem dir que hem salvat una vida humana. Crec que és una cosa que recordaràs sempre.

iruNa ha dit...

Mira, estava menjant-me un tall de pinya mentre em disposava a llegir els blogs que segueixo habitualment, i m'he quedat amb la forquilla a l'aire durant el que ha durat la lectura del teu post. Tens l'habilitat d'atrapar la mirada de la curiositat i sorprendre el plaer de l'intel·lecte. És una història preciosa i narrada amb una gran elegància.
No m'estranya que aquella noia no pogués desdibuixar el somriure del seu rostre, tal i com diu en XeXu, en aquest moment has estat el seu heroi particular. Enhorabona pel rescat!!!
una abraçada!

Núr ha dit...

Ets un heroi, sr. Escalador! :)
De debò et sorpèn que la noia somrigués?
El que no acabo de veure gaire clar és com coi li vas traure la motxilla...

zel ha dit...

Home, jo també hagués somrigut, i t'hagués petonejat, de debó, coi, d'això se'n diu que arribi el que mai esperaves...

Bé, un rescat com diuen...

mar ha dit...

quin espant fins que no he llegit el desenllaç!
jo també t'hagués dedicat el millor dels meus somriures...

Striper ha dit...

Noi cada cop em semblas mes sorprenent eh favorablement.

Jordi Casanovas ha dit...

jo t'hauria fet un petó i tot

Cesc ha dit...

Ostres el final genial, però l'aventura no està gens malament eh1

Eli ha dit...

Apa, una historia amb final feliç....
I despres que???
Hi ha continuació...? O m'he perdut alguna cosa entre linies???

:-)

instints ha dit...

No tothom deu saber rescatar com ho vas fer tu, ni tothom sap agraïr amb un somriure el rescat... quin bonic regal.

khalina ha dit...

Molt emocionant!

robadestiu ha dit...

no sé si et preguntes per què toca pujar o per què ella somriu. Però segur que ella somriu perquè l'has ajudat!!