rescat

Un matí amb tretze graus enganyosos, el cel cobert però convençut que eren núvols despistats. Agafo el cotxe i recullo davant la gasolinera el company per anar a la muntanya, a cercar roca calcària. Un parell d’hores de carretera, un parell d’hores de xerrera. Que si la hipoteca, que si aquell amic, que si la sogra i amb tant de quesi-quesi, sense adornar-nos-en ja hem arribat.

Agafem les eines, les carreguem a l’esquena i ara toca caminar uns vint minuts fins a la paret. El camí de bon principi és ben dret però ample i còmode, mica en mica però, es va estrenyent i omplint de pedres i branquillons. Fa sol, però l’ombra dels arbres refresca. De sobte sentim un crit, sembla llunyà. Continuem la marxa, ja hem agafat el ritme i podem combinar caminar i xerrar alhora. A una distància considerable veiem un grup de tres persones aturades i observant un tram del penya-segat que estan creuant, no ens han vist. Ens anem apropant passa rera passa, veiem que són tres noies, ens mirem amb cara de complicitat i somriem. Ens apropem més i semblen esverades. Una ens veu i ens fa senyals amb el braç. De seguida ens adonem que alguna cosa passa i accelerem el pas, cada cop més de pressa. Arribem a la seva alçada quasi sense alè. Ens fan mirar avall del penya-segat, una de les seves amigues ha relliscat i ara amb prou feines s’aguanta amb les mans a unes branques uns quatre metres avall. Sense vacil•lar un segon traiem la corda, ens cordem el talabard amb mosquetons i cintes. Decidim que baixo jo.

Un cop a l’alçada de la noia em sobresalto... ulleres entelades ara no pas de llàgrimes, sinó de suor, però ella em somriu. No porta cap llibre a la mà sinó una motxilla a l’esquena, que és el primer que li prenc per treure-li pes, després però, de passar-li l’altre cap de la corda amb unes voltes a la cintura i a cada cama, com improvisant un arnès. Ara toca pujar, però durant uns segons i com si fossin hores rumio i em pregunto perquè. Ella encara somriu.