Ves al contingut principal

roig

Quan em parles, quan em mires, quan m’escrius,
quan hi penso i et somio, quan no hi ets i t’anomeno,
quan m’inspires, quan m’inquietes i m’ignores,
quan ho intento, quan et perdo i no passen les hores.

El roig de dia, el cel et crida,
el roig de nit, la pell sospira.

Quan els peus caminen, quan les mans repiquen,
i els ulls no parpellegen,

el cor, sent.

Comentaris

Striper ha dit…
Flor de ni blanca per fora, vermella per dins.
XeXu ha dit…
Sembla força un cor això, però aquestes petites granulacions properes a les parets de les cavitats no serien massa bon senyal.
fada ha dit…
M'he imaginat una bona llesca de pagès dient-li tot això al tomàquet ;))
iruNa ha dit…
La meva conexió a internet peca per ser extremadament lenta, i abans que desxifrés la imatge m'ha donat temps de rellegir el post cinc vegades. M'havia enamorat de les teves paraules, de la profunditat del significat que els he atorgat... un gran poema d'amor pensava jo.... I renoi, de cop i volta s'han acabat de carregar les imatges a la pantalla i patapam!
La cara de sorpresa que se m'ha quedat en veure el tomàquet no té preu!! jeje Quin fart de riure noi!
elur ha dit…
roig com un tomàquet... :)
Tals ha dit…
ooohhhhh el tomàquet és la cosa més bona del món mmmmhhh amb una miqueta de sal per sobre i nyam nyam menjar-lo tal com ve de l'hort (despres de rentar-lo, és clar jejeje)
Anònim ha dit…
És una bona forma de dir les coses, ho fas amb molta elegància.
mar ha dit…
un poema preciós...
m'ha encisat aquest roig que descrius...

una abraçada!
Assumpta ha dit…
No, no... la foto del tomàquet és una broma :-)

El poema en realitat no va per un tomàquet, oi Estrip?
Daina ha dit…
el cor del tomàquet també recita poesia, ho sabia. està a tot arreu
labruixoleta ha dit…
Doncs a mi a vegades em surten impulsos de cor, i dic algo, però potser si ho penso, m'agafa vergonya i em poso vermella (com un tomàquet), i voldria esborrar. Mira, així és la vida, de nit i de dia. I com tu parles d'un color, no d'un cor, doncs la foto del tomàquet la trobo encertada.
instints ha dit…
el cor ho sent tot...
Joana ha dit…
I no és bonic sentir aquesta escalforeta a la cara, encara que sigui roja, roja?
La tardor...inspira als poetes, les fulles esborren els amors d'estiu...I s'instala la melangia...
Bona setmana estrip!
Menxa ha dit…
Impressionant... (calia que ho digués? és l'únic que podia!)
khalina ha dit…
El roig porta a la passió, sigui tomàquet o sigui qui sigui.
Un poema molt ben trobat :)
rits ha dit…
L'escrit, preciós i seductor, com sempre!!!!

I el tomàquet, .... al cor de la nostra terra, el pà amb tomàquet!!! li vaig intentar explicar a un alemany un dels grans plaers de la vida que es perdia si no posava tomàquet a l'entrepà amb el pernil que s'havia comprat,... xò,... em sembla que no va acabar de pillar. Ell s'ho perd.

a més, hi ha qui diu que és afrodisíac, no?
elur ha dit…
que estàs enamorat Estrip? ;)
elur ha dit…
tant maca que era la foto del tomàquet! (i ho dic seriosament)
estrip ha dit…
algú se la cruspit.

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…