divendres, 28 de novembre de 2008

emoció d'alçada

Va pujar fins al cim, tant era el que li va costar, es va asseure en un roc, i davant la immensitat del que veia, es va posar a plorar.

13 comentaris:

Joana ha dit...

Després de l'esforç l'emoció et pot desbordar. És una realitat!

Assumpta ha dit...

Quan més costa, més gran és l'emoció i la felicitat.

Ho has escrit tan bé!!
M'has fet pensar en coses i persones... i en finals macos darrere un gran esforç :-)

Striper ha dit...

A vegades literalment es cert jo un cop vaig fer un que quant vaig arribar al cim tota la gent que hi era i m'havien trobatper el cami em van aplaudir, va csta pero vaig pujar era un tres mil.

labruixoleta ha dit...

a aquestes alçades de la nit, llegir aquest escrit, curt, però immens i intens, m'ha emocionat.

khalina ha dit...

L'esforç et fa valorar encara més les boniques vistes

rits ha dit...

i tot va tenir un aire diferent i nou, oi que si?

Rita ha dit...

Massa emocions a l'hora, suposo...

instints ha dit...

Reconec aquest sentiment. Això em va passar quan vaig pujar al Carlit, l'única diferència és que jo vaig plorar quan vaig arribar de tornada al refugi.
Són tantes les emocions que et costa descriure-les, i et passa això, tant és l'esforç que et surt de dins..

Cesc ha dit...

Com bé mostra l'etiqueta del post, són situacions en les que ens sentim i ens passen, ens ha costat tant que ens cauen les llàgrimes, què hi podem fer...

elur ha dit...

:)
et llegeixo, se'm dibuixa un somriure i se me'n van les paraules...

mar ha dit...

després d'un gran esforç el paisatge que se'ns obre davant dels ulls sempre esdevé espectacular... deixar aflorar les emocions en forma de llàgrimes demostra la sensibilitat de les persones...
m'agrada!

Daina ha dit...

i és llavors quan saps que ha valgut la pena :)

m'has fet venir ganes de pujar un cim.

Sadurní Vergés ha dit...

"[...]
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
[...]"