Ves al contingut principal

emoció d'alçada

Va pujar fins al cim, tant era el que li va costar, es va asseure en un roc, i davant la immensitat del que veia, es va posar a plorar.

Comentaris

Joana ha dit…
Després de l'esforç l'emoció et pot desbordar. És una realitat!
Assumpta ha dit…
Quan més costa, més gran és l'emoció i la felicitat.

Ho has escrit tan bé!!
M'has fet pensar en coses i persones... i en finals macos darrere un gran esforç :-)
Striper ha dit…
A vegades literalment es cert jo un cop vaig fer un que quant vaig arribar al cim tota la gent que hi era i m'havien trobatper el cami em van aplaudir, va csta pero vaig pujar era un tres mil.
labruixoleta ha dit…
a aquestes alçades de la nit, llegir aquest escrit, curt, però immens i intens, m'ha emocionat.
khalina ha dit…
L'esforç et fa valorar encara més les boniques vistes
rits ha dit…
i tot va tenir un aire diferent i nou, oi que si?
Rita ha dit…
Massa emocions a l'hora, suposo...
instints ha dit…
Reconec aquest sentiment. Això em va passar quan vaig pujar al Carlit, l'única diferència és que jo vaig plorar quan vaig arribar de tornada al refugi.
Són tantes les emocions que et costa descriure-les, i et passa això, tant és l'esforç que et surt de dins..
Anònim ha dit…
Com bé mostra l'etiqueta del post, són situacions en les que ens sentim i ens passen, ens ha costat tant que ens cauen les llàgrimes, què hi podem fer...
elur ha dit…
:)
et llegeixo, se'm dibuixa un somriure i se me'n van les paraules...
mar ha dit…
després d'un gran esforç el paisatge que se'ns obre davant dels ulls sempre esdevé espectacular... deixar aflorar les emocions en forma de llàgrimes demostra la sensibilitat de les persones...
m'agrada!
Daina ha dit…
i és llavors quan saps que ha valgut la pena :)

m'has fet venir ganes de pujar un cim.
Sadurní Vergés ha dit…
"[...]
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
[...]"

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...