La demostració que el patiment i el dolor et fan créixer interiorment la tenim en Hannah Jones. Diuen que Hannah decideix morir, i he llegit molts comentaris sobre aquest fet que ha tornat a posar d’actualitat el dret de morir dignament. Però hi ha qui opina que Hannah decideix viure, decideix que vol viure els dies que li poden quedar perquè la operació tampoc li assegura la vida. I jo em quedo amb aquesta reflexió i penso que moltes vegades es diu que tenim por de la mort quan realment del que és té por és de la vida. I ara em volta això pel cap: que fàcil és intercanviar la paraula vida i la paraula mort.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
Sona i ressona el piano : Posant lentament els dits sobre les tecles, i en ordre, sona així: Primer el polze resseguint la línia de la v...
-
Les primeres 23 paraules dels meus llibres de Sant Jordi són: “El telèfon ha sonat. Un to. Dos tons. ¿S'hi pot posar algú? >> ,...
18 comentaris:
Es que vida i mort van molt lligades. La vida té més sentit degut a la mort.
Sempre, he estat d'acord amb l'eutanàsia, però després del que li va passar al meu pare més. Voldria esborrar de la meva memòria la major part de les seves últimes cinc setmanes. Sempre recordaré aquell dia, després, d'un dels seus múltiples infarts i angines de pit, fins després, no em vaig adonar que el metge m'estava parlant d'eutanàsia. Espero que el meu pare ens perdonés pel què li vam fer passar aquells últims dies. Ningú deia aquest home no se'n sortirà o si se'n surt estarà molt limitat, si ens haguessin dit alguna cosa així la nostra decisió hauria sigut clara.
Buf! Perdó pel comentari llarg, és que, des de llavors, si parlo d'aquests temes he de fer referència a ell.
I tens raó, és una bona reflexió, Hannah decideix viure, viure els dies que li queden...
Un tema molt delicat... Jo crec que el patiment i el dolor et fan créixer interiorment quan aprens que malgrat tot, els pots suportar. Però no sempre són suportables. Suposo que ella decideix que vol patir menys i viure més tranquil.la, encara que això li escurci la vida. Tothom té dret a triar com vol viure la vida que li queda. I sí, és fàcil intercanviar la paraula vida i la paraula mort, sobretot quan es parla del final de la vida.
No sé, ja dic que trobo que és un tema complicat, tot és molt personal.
de fet una cosa acaba amb l'altre..difícil de decidir a quin costat posar-se!
Penso que els humans tenim una por irrefrenable a la mort, i és per això que sempre intentem parlar de vida, i tradicionalment la mort ha estat un tema tabú, i decidir morir voluntàriament una cosa incomprensible i fins i tot castigada. Seria hora ja de que evolucionéssim i no tinguéssim tants pardals al cap. Tothom vol viure quan aquesta vida és plena. Si per condicions de salut es té un patiment que només pot arreglar-se amb la mort, crec que hauríem de ser prou persones per permetre a aquella persona triar lliurement de deixar de patir, i no triar unilateralment seguir torturant-lo.
Penso que a la Hannah li han fet una putada (i tan m'és la opció que trii) però el ressò mediàtic ha convertit una presa de decisió en un joc de força i normalment els jocs de força tendeixen a les opcions extremes.
Hi ha coses que només es poden entendre si hi ets pel tros i per més que hi poguem dir la nostra, per més opinió que tinguem al respecte, mai serà la "bona". És molt fàcil opinar desde fora.
I malgrat tot, opino que ella i els seus pares han de decidir què volen fer i com ho volen fer. I la resta del món ha de respectar les seves decisions, encara que no hi estiguin d'acord.
Imagina't tot el que deuen haver patit per arribar on són ara... i que acabin siguent carn mediàtica... que trist.
S'ha de poder triar com vols viure, és l'única llibertat que ens queda poder triar com volem viure. I és tan justa la llibertat, tan escassa...
i...uf... callo, perquè em sembla que col·lapsaria els comentaris...
Avui a La Vanguardia hi havia un reportatge d'un cas totalment a la inversa.
En Ferran, diagnosticat als sis anys, amb quimio durant dos, i una recaiguda quasi seguida... i el nen que diu a son pare "per viure així no val la pena viure"... i el pare que no li porta la contrària, només li diu que s'ho pensi això que acaba de dir...
Avui en Ferran té 20 anys i està totalment curat i feliç d'haver decidit seguir endavant amb la lluita, malgrat que una nit de Nadal va arribar a estar tan greu, en estat de pre-coma, que es pensaven que no se'n sortiria.
Avui en Ferran practica esport, estudia medicina... està bé!!!
Si la Hannah conegués en Ferran, potser decidiria seguir endavant i potser algun dia seria ella qui ens explicaria que està feliç de haver continuat lluitant.
La història d' en Ferran, per si algú la vol llegir és aquí
Sí que és fàcil si intercanviar la paraula vida i la paraula mort, però signifiquen tantes coses les dues juntes.
Penso que t'hi has de trobar per saber què faries. A mi, així, des de fora, em costa molt tenir una opinió.
Per això mateix també, respecto molt la que ha pres la Hannah. Suposo que abans de decidir i fer-ho públic hauran parlat i valorat molt totes les possibilitats i consequêncies.
Què passaria si s'operés? No ho sabem, com mai sabem quan tirem per un camí què ens hagués passat en l'altre. Així és la vida!
Jo crec que decideix viure el millor posible el que lo queda una decisio molt valenta.
Hi ha gent que és morta en vida, i morts que estan més vius que mai: alguns són referents per a la humanitat (sense anar més lluny, i pq sé que t'agrada, en Martí Pol), i d'altres pq segueixen donant pel sac després de 33 anys de la seva mort.
molt complicat tot plegat ho sé. Sense fer cap judici de valor ni de res, només reflexionava sobre les paraules vida i mort.
És clar que no podem jutjar, Estrip... però, caram, una nena de 13 anys... és tan petita encara!! ja ha tingut la possibilitat de parlar amb algú com en Ferran? És veritablement lliure la seva tria? O només està rebent "impulsos" en un sentit?
El propi Ferran (el de l'article que vaig posar de La Vanguàrdia) va arribar a dir a son pare que "per viure així més val no viure" (el mateix que diu la nena!!)... i ara s'adona que s'equivocava... La Hannah, sap que potser s'està equivocant tancant la porta tan aviat?
A vegades em sembla (i que consti que ho dic amb tot el respecte del món, i em pots ben creure, que parlo amb el cor) doncs dic que sembla que quan dic que hauriem de mirar de dir-li a la Hannah que lluiti per la vida, estic fent el paper de la "retrògrada", la que va contra tots els corrents actuals...
En fi, he vist que estic en total i absoluta minoria... però jo li diria a la Hannah que no es rendís encara :-)
M'has fet pensar en això que tenim por de la mort quan en realitat tenim por de viure ....
No sé ben bé que pensar, perquè per un costat sempre s'ha de lluitar, mai s'ha de perdre l'esperança, mai. I en canvi també penso que és molt valenta per pendre aquesta decissió, ser coherent i decidir viure el millor que pugui.
El que si que tinc clar és que s'ha de respectar la decissió de tothom. I amb 13 encara que pugui apendre molt, que pugui apendre a lluitar, segurament és molt més adulta que molts adults.
realment complicat.
Sempre havia cregut que morir li podia fer por a uns i a altres no. Però una bona mestra, metge, va dir un dia a classe que ningú es vol morir. Vaig pensar-hi molt i molt sobre, encara hi penso, i cada vegada ho tinc més clar. I quan veus aquestes coses, de maltractament de la malaltia cap a tu, la teva integritat, les teves il·lusions; estic a favor de l'eutanàsia.
I aquesta nena immadura no és, només cal sentir com parla.
Saber que corres el risc de morir en una operació que també et pot salvar la vida... Ella sap que si no s'opera, tindrà un temps segur abans no mori. Si decideix operar-se sap que potser no s'aixecarà de la taula d'operacions mai més... Realment és una bogeria intentar allargar la vida de manera segura, i no jugar-se-la a les mans d'algú a qui segurament no importes?
Publica un comentari a l'entrada