caixa

Per culpa d’alguns entrebancs, fins avui no m’he pogut atansar fins a les botigues per mirar de comprar algun detall. L’objectiu eren uns llapis de colors, pintures de cera i més llapis. Voltant per les prestatgeries he sentit dues dones comentar:

- Has vist fins a on arriba la cua per pagar?
- Això no és res dona
- No no, que dona la volta
- Quèeee? anem!

Si no fos perquè era una botiga de llibres i material escolar, hagués pensat que a tots els havia tocat la grossa, però no, més aviat el contrari.
En definitiva, que ja estava a punt de sortir i retirar-me, però una noia de la cua m’ha atret l’atenció i he canviat de parer, he decidit acompanyar-la en aquest sinuós trajecte fins a caixa.
De seguida li he entrat, preguntant-li què li semblaven els regals que portava per un nen de 5 anys i hem començat la conversa. Tot i la corda que m’ha donat, m’ha vist ell llautó a la primera, i intentant no fer-me pesat hem rigut una estona fins que hem arribat a caixa, just abans no li toqués a ella, he vist com es mirava amb el seu xicot que l’esperava a fora amb cara de gelosia, així que només m’ha quedat desitjar-li un bon Nadal.
Quan la caixera ha passat pel lector tot el que duia, m’ha somrigut, com si se n’hagués adonar de tota la meva intenció des del primer moment en què he començat fer cua, i m’he imaginat per un instant, que les més de cent persones que hi havia allà també ho havien vist tot, i el cor se m’ha disparat. Amb els colors pujats, i el somriure de la caixera, em disposo a pagar, ella arrenca el tiquet de la màquina, agafa un bolígraf, hi escriu un número de telèfon, i em torna canvi i tiquet alhora. Lentament he anat sortit la botiga rellegint el número apuntat, però abans de sortir per la porta m’he tornat a girar, m’ha tornat a somriure, i jo, li he fet aquell senyal que feia un ex-jugador del barça brasiler, que també vol dir “et truco!”.