Ves al contingut principal

rauxa

A vegades fem les coses sense pensar només perquè les volem fer. Fer les coses sense pensar no sembla que sigui el correcte, però hi ha coses que millor fer-les sense pensar, perquè si pensem aleshores ja no les fem. Deu ser la rauxa tant famosa aquesta que ens caracteritza.

Hi ha moments en què el seny cansa, i la rauxa enganxa!

Comentaris

Striper ha dit…
Uh jo en tinc molta de rauxa ja veuras lo que faig dema al meu post 200.
XeXu ha dit…
Ostres, jo sóc més de seny, em sap greu. Pensar bé les coses abans de fer-les no crec que estigui malament. Almenys jo no envejo la rauxa d'altres, però sé d'altres 'assenyats' que sí que l'envegen.
Assumpta ha dit…
El problema és quan les vols fer pensant i comences a donar voltes i primer decideixes que si, després canvies i creus que millor no, al cap d'una estona et convences de que ... dubtes i t'afirmes en un no... al final ho fas i quan ho has fet ja no saps si has fet be o no, si és el que volies o no...

En tot cas normalment jo miro d'actuar amb seny (la qual cosa tampoc és que garanteixi res, la veritat jaja) però ho intento. Això no vol dir que alguna vegada no em pugui deixar endur per la rauxa, clar, però seran les mínimes.
elur ha dit…
A vegades la rauxa és més assenyada que el seny.

Trobarem mai un equilibri entre un i altra?
labruixoleta ha dit…
I de vegades el seny també empeny. Perquè pensem i pensem tant les coses, que de sobte, surten sense pensar. És com una barreja de les dues coses, que també està bé. La qüestió és que si se'n tenen ganes s'acaben fent d'una forma o altra.
fada ha dit…
Ì quantes vegades gràcies a la rauxa surt el geni? Només amb seny no hi hauria prou. Muaaaak (això ha estat un atac de rauxa) ;)
khalina ha dit…
S'ha de combinar segons el moment,
Jo potser sóc més de seny, clar que vaig decidir que em comprava un pis en 1 minut, i el vaig aparaular. També vaig comprar un cotxe en mija hora. Es rauxa o seny? Hi ha impulsos que et diuen que és així, i ho fas
Cesc ha dit…
És que massa seny no ens deixa ser assenyats i no és una frase feta, anem amb una mica de rauxa...
Núr ha dit…
Jo sempre he pensat que sóc massa assenyada, prò quan sé que també he pres decisions per impuls (o per rauxa, sense pensar) i no han tingut conseqüències greus! Suposo que és depèn de per a quines situacions fas servir què, no?
Rita ha dit…
I un fifty fifty? ;-)
daina ha dit…
reconec que potser jo sóc massa impulsiva. però et diré una cosa: no suporto la gent racional. no puc. necessito una dosi d'aquesta rauxa, si no crec que les persones perden tot l'interès

(què bo l'homenatge al mestre brossa)
Joana ha dit…
És la sal de la vida sinó seria molt avorrit.
D'acrd la dosi de seny ide rauxa però, aquest impuliviat ue fa moure les coes , atrau!
estrip ha dit…
Striper, l'he vista aquesta rauxa! caram!

Xexu, ni millor ni pitjor. A mi m'agrada, hi a vegades la trobo a faltar!

Assumpta, el bloqueig això és el perill!

elur, i tant que trobarem un equilibri.

bruixoleta, si és veritat al final potser el resultat acaba sent el mateix, però només a vegades!

fada, molta raó. El geni! Però cal alguna cosa més que rauxa.

khalina, això es diu impuls consumista si només es tracta de compres. I un petó? una abraçada? una sorpresa? etc....

cesc, els extrems no son bons. Massa seny tampoc, és veritat! és un risc no arriscar-se com deia un.

Núr, depèn si tot depèn! equilibri com ja han dit eh!

rira, fifty fifty! perfecte

daina, interés=rauxa, interessant!

Joana, la rauxa atractiva i el seny confiança. Però si la sal potser és a la rauxa.
Clint ha dit…
Si la gent penses massa...l'espècie ja s'hauria extingit!
khalina ha dit…
Strip, ara em dius consumista? :)
Bé també en sentiments he actuat amb impulsos, perquè el cor em deia confia en aquesta persona o estime-la
Carme ha dit…
Una mica de cada, i tant que sí, tots els extrems són dolents! I amés a més crec que és la millor manera que les coses funcionin bé

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…