dilluns, 8 de desembre de 2008

la memòria dels dits

Avui quan ha recordat que durant una època li agradava agafar la guitarra quan tornava a casa després de treballar o estudiar, no ha dubtat a baixar-la de l’armari. S’ha enfilat i ha estirat la funda negra, plena de pols i oblidada. Ha abaixat la cremallera poc a poc, i amb compte l’ha tret de la funda. Se l’ha mirat, és la mateixa, té el mateix color amarronat i desgastat, i els adhesius hi continuen enganxats com esperant una altra melodia. Ha pensat que segur que estaria desafinada, i el dit ha anat directament a prémer la corda que li dona el La... sonava prou bé.

Ha repassat l’escala i encara que soni estrany es mantenia afinada, o això li ha semblat. Aquest fet ha animat als dits que estranys de sentir de nou la pressió de les cordes no es movien amb la fluïdesa necessària. Però ara un acord i ara un altre, s’han anat trobant entre ells, sense trepitjar-se, com uns ballarins que es retroben.

Sense ell decidir què volia sentir, els dits prenien decisions per ells mateixos i recordant repassaven Blowin’In the wind, Stairway to heaven o Tears in heaven i alguna altra de la qual no en recorda el nom. En canvi els dits sense dubtar-ho se sabien col•locar. I emocionat no ha pogut respondre a la pregunta de perquè els dits si tenen memòria i ell no. Aleshores s’ha mirat els palmells de les mans i els hi ha parlat: “Vosaltres que coneixeu mil carícies que jo ara no recordo, sé que quan torni a ser el moment em sabreu guiar”.

How many roads must a man walk down
Before you call him a man? ...

18 comentaris:

fada ha dit...

És com tornar a agafar la bicicleta al cap d'anys: les cames també tenen memòria. O reprendre el blog i les visites als blogs amics: quantes coses no es remouen per dins!!

Cesc ha dit...

M'ha agradat molt perquè sembla que parlin

labruixoleta ha dit...

Ostres, jo fa anys tb vaig intentar aprendre a tocar Stairway to heaven, amb la guitarra. Ja ni recordo si ho vaig aconseguir. Potser un dia tb la trec de la funda, a veure quins records recupero. Mira, de moment, potser ara mateix vaig al youtube a escoltar la cançó, me n'han vingut ganes.
En qualsevol cas, està bé deixar-se portar pels dits i recordar carícies o aprendre'n de noves. M'agrada aquest escrit.

XeXu ha dit...

Això és el que penso que anomenen 'memòria procedural'. Aprenem a fer coses amb les mans o el cos, i al cap d'un temps, encara que no ho sapiguem ensenyar ni ho recordem, ens hi posem i descobrim que el nostre cos reacciona sol. És una memòria que va a part de la memòria dels record i és la que fa que, per exemple, els amnèsics siguin capaços de fer algunes coses, encara que no recordin mai haver-les fet.

Striper ha dit...

Un cop que has apres a posar els dits ha una guitarra ja mai mes s'oblida.

Rita ha dit...

Els dits tenen vida pròpia i, quan tornen a sentir certs impulsos, quan alguna persona els fa sentir de nou, es posen a acariciar com si no ho haguessin deixat de fer mai.

M'ha agradat molt aquest post. Té molta sensibilitat...

elur ha dit...

Algú, no em facis dir qui, va dir que tocar la guitarra era com acariciar una dona.
Per segons què la pell té més memòria que el cap.

No deuen pas tenir memòria del Here comes the sun aquests dits? o potser del Something? :)
http://es.youtube.com/watch?v=mh5Itf1urlI
Tinc una gran debilitat pel Harrison :P

Un post preciós.
un petó!

iaiapunkarra ha dit...

Hi ha dies en què quan millor toques és quan no estàs pensant en els dits, en les digitacions ni les notes, i et preocupes només de sentir la música que estàs fent en aquells moments. Vaja, quan pots dir això de que "em van sols els dits".

Imagina't amb el piano que són 10 dits!

Assumpta ha dit...

Aquest escrit m'ha arribat al cor... jo tinc pendent una història amb la meva guitarra :-)

Pobreta, ella encara m'espera... un dia, fins i tot vaig creure que era màgica i seria ella qui (amb l'ajut d'algú que m'estima molt i ja viu allà dalt) guiaria els meus dits... és bastant llarg i està en castellà, però si el vols veure, és aquí

I la resposta a la pregunta final, doncs ni idea :-)... potser cada man és diferent i en necessitarà un número diferent de vegades.

khalina ha dit...

M'ha agradat molt aquest post.

Llàstima que els meus dits mai podran recordar haver tocat una guitarra.

Ais, Tears in heaven... em transporta al cel :)

rokins ha dit...

Bonica idea que els dits tinguin memòria... molt poètica... bonic final també...

estrip ha dit...

fada, tenim la memòria repartida doncs!!

Cesc, merci. De fet un bon músic suposo que així hi pensa, no?

bruixoleta, ei! que podrem fer un duet!

Xexu, gràcies per l'explicació. No coneixia el terme! t'ha sortit la vena científica eh!

Striper, això sembla però es perden qualitats eh!

Rita, la sensibilitat és del qui ho llegeix!

Elur, la cançó és maca però aquesta els meus dits no se la saben!

iaiapunkarra, vols dir fluir? (amb la guitarra també son 10 dits!)

Assumpta, l'he vist l'he vist. Segur que els teus dits tenen molta memòria!

khalina, bé els dits de cadascú tenen la memòria del que han fet. Però també saben aprendre!

rokins, merci pel comentari i per la visita.

Déjà vie ha dit...

tens tota la raó es dits tenen memoria, m'ha encantat el post d'avui. I recordo tb q tenen una memoria d caricies per gent concreta q potser no fas mai mes fins q akella persona et torna a dspertar el sentiment i els dits recorden.

rits ha dit...

doncs ara no deixis de tocar...
i tot arribarà

Menxa ha dit...

"Digue'm quants mars li caldrà travessar
abans de poder descansar."

Les mans guiaran com ho fan quan escrius... amb aquesta màgia.

estrip ha dit...

déjà, gràcies tu també tens raó.

rits, ho intentarem a veure quina nova melodia surt!

Menxa, els sentits de les persones sembla que siguin màgics.

Núr ha dit...

Com l'Assumpta, tinc una trobada pendent amb la meva guitarra, prò no sé quan serà (és d'aquelles coses en què intento no pensar per no sentir-me culpable d'haver-les deixades). Vaig recuperar-la una vegada fa anys i a cop de començar un vals un cop rere l'altre vaig sortir-me'n i el vaig tocar sencer. És l'única peça que recordo. Mai no em van ensenyar a rascar-la, al conservatori, sinó valsos i solfejos i alegretos i adagios i «música seriosa»... Quina llàstima...

M'ha agradat moltíssim!!

LLuNa ha dit...

Aix, a mi això m'ha passat tantes vegades... el més increïble de tot és que totes aquestes melodies gravades a la memòria et transporten a un altre temps, et desperten de nou mil i un sentiments amagats i que ja creies morts... però encara hi són. I tant que hi són...