dimarts, 16 de desembre de 2008

poetes

Quan la vergonya et priva d’anar cara a cara a dir-li que li agrades, escriure un vers teu o d’un poeta, i deixar-li d’amagat enmig de la carpeta, fas viure aquell poema. Quan abans d’anar a dormir tens el teu últim pensament per dedicar-li a ella i sense rumiar et trobes a les mans un llibre de poesies, fas reviure la poesia. Quan la tens a prop, i se’t tallen les paraules, se’t posen les galtes vermelles i els ulls et brillen, algun poeta, d’amagat, està explicant la teva història. I si a més quan te n’adones que tot això et passa, t’estàs convertint en poeta, en poesia i en enamorat.

11 comentaris:

elur ha dit...

No serà l'enamorament que ens converteix en poetes i possiblement en poesia?

estrip ha dit...

que no té la propietat commutativa això?

Assumpta ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Assumpta ha dit...

Estrip... és PRECIÓS!!! :-))

Maco, maco de veritat... la persona convertida en poesia :-))

khalina ha dit...

Què bonic és l'enamorament i què bonic com ho has explicat! :)
El poeta amagat...

Striper ha dit...

Que no t'habies ha donat encara que tu ets poesia?

elur ha dit...

segurament... hi ha dies en que costa veure segons quines coses o potser és que la memòria ja no recorda l'enamorament.

estrip ha dit...

Assumpta merci, gràcies khalina, vols dir striper? Ah la memòria, elur, potser no cal recordar si l'amor perdura. Iaiapunkarra, tots tenim les nostres debilitats, però al cap i a la fi, anem a parar allà mateix!

elur ha dit...

amb el temps i la distància l'amor es va difuminant i ja no saps si el que et queda és encara amor o el record del que va ser-ne.

Clint ha dit...

Eiiiiii que flotes?

Carme ha dit...

Tots som una mica poetes, i una mica poesia i si estem enamorats en som del tot. Molt bonic el post!