dimarts, 30 de setembre de 2008

espai

Avui ha tornat al lloc aquell on s’escapaven de la feina, on es confessaven les seus pecats, al lloc aquell, amb aquell gran pati sota les moreres.

Un lloc que a les nit és envelat i algunes tardes és teatre, és lloc de reunió del avis, i l’estona del entrepà dels paletes. Era la seva estona del cafè també, de les paraules amables, de les crítiques, de les sinceritats i dels deures de la classe de francès on potser després no hi anirien.

diumenge, 28 de setembre de 2008

roig

Quan em parles, quan em mires, quan m’escrius,
quan hi penso i et somio, quan no hi ets i t’anomeno,
quan m’inspires, quan m’inquietes i m’ignores,
quan ho intento, quan et perdo i no passen les hores.

El roig de dia, el cel et crida,
el roig de nit, la pell sospira.

Quan els peus caminen, quan les mans repiquen,
i els ulls no parpellegen,

el cor, sent.

dimecres, 24 de setembre de 2008

déus del pla

Potser la culpa fou Agenor, rei de Tir i pare d’Europa o d’Ares el déu de la guerra i de la brega homicida. Argos el gosset d’Ulisses segur que no hi tenia res a veure, però quan hi ha crits en una casa qui rep sense tenir-ne culpa molt sovint és el gos. Europa era la germana de Cílix i es veu que va desaparèixer. I Èdip? fill de Laios i Iocasta que fou abandonat en néixer perquè un oracle va vaticinar que mataria el seu pare i s’allitaria amb sa mare? i el pobre és això el que va acabar fent sense saber-ho. Que vagin fent cas a l’oracle! Ah! I no diguem Egist que sedueix a Clitemnestra, esposa d’Agamènon, i que amb l’ajuda de la seva amant se’l carreguen. En canvi Eos si que ho va fer bé, enamorada d’un mortal, Titonos, va obtenir de Zeus la immortalitat del seu amant. I encara em deixo a Harmonia, Fènix, Hermes, Hímer, Eros o Nèmesi la venjadora. Res, que no ens penséssim pas que els “culebrots” o “culebrons” ja siguin llatinoamericans a catalans són un producte de la televisió o de la realitat actual.

dimarts, 23 de setembre de 2008

l'envers

Tot el que em diu l'entorn avui és dins d'aquests blocs:

Vos photos: especialment m'agrada un post titulat l'envers.

i també aquí:

Les 400 culs: que curiosament també parla de l'envers.

diumenge, 21 de setembre de 2008

d'amagat

Ara que descobreixen que els homes tenim un gen especial per la infidelitat només puc fer que recordar aquest vers, Quin tebi pler, de Joan Salvat-Papasseit:

Quin tebi pler estimar d’amagat
tothom qui ens veu quan ens veu no ho diria
-però nosaltres ja ens hem dat l‘abraç
i més i tot, que l’abraç duu follia.

La seva cambra si em té enamorat!

On és l’espieta que l’amor ens priva?



Tot i que no sempre estimar d'amagat ha de ser necessàriament per infidelitat.

divendres, 19 de setembre de 2008

noenamorament

En una oficina he sentit:

- Perquè m’enamoro de les persones que no volen enamorar-se de mi i s’enamoren de mi persones de les quals no me n’enamoro?

Tot i que, això també ho havia sentit al institut i a la universitat, a la sala de ball i al curset de meditació. No hi ha una llei que es fa dir la llei de l’atracció?

dimecres, 17 de setembre de 2008

niu de dubtes

Avui a la galeria que he visitat, un quadre que no era a la paret m’ha robat tota l’atenció. Era als escalons de l’entrada, amb la seva carpeta blau marí, allà asseguda amb els genolls junts i repenjats a la paret, les espatlles mig encongides com quan es té fred. He fet tota la visita com si tingués pressa per sortir. A l’entrada de nou, he baixat els quatre escalons, i en el del mig ens hem trobat les mirades. Un cop a l’acera he girat a l’esquerra i com si res, he continuat el meu pas. Però de sobte una veu de sala buida m’ha retronat a les orelles preguntant-me que estava fent, he frenat en sec. He donat mitja volta i l’he mirada en la distància d’uns pocs metres. M’he anat apropant, no se n’adonava, he arribat als escalons i m’he assegut al seu costat. Ara premia fort la carpeta blau marí, abraçant-la contra els seu pit. No ens hem dit res durant uns minuts, ni ens hem mirat però ens pressentíem. Després hem aixecat la vista alhora i alhora anàvem a pronunciar unes paraules, ens hem trepitjat harmònicament. Ella però, ha repetit amb més velocitat que no pas jo: Abans t’he vist entrar, - m’ha dit. I hem encetat sense adonar-nos una conversa sobre els dubtes que tenim les persones i de com ens condicionen la vida. Fins que, una trucada de telèfon ha fet que ens haguéssim d’acomiadar. M’ha escrit el seu nom en un paper que ha tret de la carpeta i pel darrera hi posava això:


Quan t’han atrapat altres vegades els dubtes
aprens a veure’ls venir
i engarjoles la raó,
per por al que et pugui dir.
Pot ser que et duri un dia, o dos,
que dormis massa temps del que voldries.
Quan et despertes, o creus que t’has despertat,
dubtes de si és somni o és veritat,
però ja ho has vist a venir
i la raó es queda a la cel•la,
i et tornes a dormir.
Aquest doble son que vius
el penges de costat
amb aquella estranya aquarel•la
on hi vas pintar tots els nius,
i on ara els ocells hi confonen
somnis i realitat.

dilluns, 15 de setembre de 2008

el que és correcte

Va deixar de veure futbol perquè considera una aberració tot els diners que malgasten, va deixar de veure la formula 1 pel mateix, i les motos perquè cap portava la seva bandera. Va deixar també el ciclisme perquè estava fart del dopatge i els jocs olímpics per ser contradictoris amb la seva filosofia inicial. El seu equip de bàsquet ha desaparegut per problemes econòmics, amb l’hokey està desencantat des dels fets de Fresno. S’ha venut la televisió perquè tot això és el que mirava i perquè també estava tip de les desgracies dels telenoticies. No vol adsl perquè creu injust el preu que li fan pagar en comparació amb la resta del món. La ràdio el posa nerviós i no té paciència per llegir. Ara és a casa assegut al sofà mirant-se el mobles avorrit i continua pesant si ha de continuar fent el que creu que es correcte.

diumenge, 14 de setembre de 2008

rescat

Un matí amb tretze graus enganyosos, el cel cobert però convençut que eren núvols despistats. Agafo el cotxe i recullo davant la gasolinera el company per anar a la muntanya, a cercar roca calcària. Un parell d’hores de carretera, un parell d’hores de xerrera. Que si la hipoteca, que si aquell amic, que si la sogra i amb tant de quesi-quesi, sense adornar-nos-en ja hem arribat.

Agafem les eines, les carreguem a l’esquena i ara toca caminar uns vint minuts fins a la paret. El camí de bon principi és ben dret però ample i còmode, mica en mica però, es va estrenyent i omplint de pedres i branquillons. Fa sol, però l’ombra dels arbres refresca. De sobte sentim un crit, sembla llunyà. Continuem la marxa, ja hem agafat el ritme i podem combinar caminar i xerrar alhora. A una distància considerable veiem un grup de tres persones aturades i observant un tram del penya-segat que estan creuant, no ens han vist. Ens anem apropant passa rera passa, veiem que són tres noies, ens mirem amb cara de complicitat i somriem. Ens apropem més i semblen esverades. Una ens veu i ens fa senyals amb el braç. De seguida ens adonem que alguna cosa passa i accelerem el pas, cada cop més de pressa. Arribem a la seva alçada quasi sense alè. Ens fan mirar avall del penya-segat, una de les seves amigues ha relliscat i ara amb prou feines s’aguanta amb les mans a unes branques uns quatre metres avall. Sense vacil•lar un segon traiem la corda, ens cordem el talabard amb mosquetons i cintes. Decidim que baixo jo.

Un cop a l’alçada de la noia em sobresalto... ulleres entelades ara no pas de llàgrimes, sinó de suor, però ella em somriu. No porta cap llibre a la mà sinó una motxilla a l’esquena, que és el primer que li prenc per treure-li pes, després però, de passar-li l’altre cap de la corda amb unes voltes a la cintura i a cada cama, com improvisant un arnès. Ara toca pujar, però durant uns segons i com si fossin hores rumio i em pregunto perquè. Ella encara somriu.

dijous, 11 de setembre de 2008

àngel

Esperant la pluja anunciada, m’he quedat a casa tota la tarda. No tenia cap llibre per començar, cap pel•lícula que mirar i anava mirant el cel, i no arribava la predicció. Hores que semblaven perdudes per no haver planejat estar-me a casa i passadís amunt, passadís avall. En arribar el vespre i veure que no em quedaven ungles, he sortit només per anar fins al mur de la platja i tornar, però no hi he arribat. Només tancar la porta de casa he topat bruscament amb una noia que portava uns llibres a les mans el quals han anat tots per terra. Ens hem ajupit els dos a recollir-los, ens hem mirat als ulls i a través d’unes ulleres fines que semblaven entelades per uns ulls quasi transparents i delatant que uns minuts abans havien deixat anar algunes llàgrimes, m’he sentit atrapat. Ella en adonar-se’n del descobriment s’ha vist desprotegida i ha abaixat el cap. Aleshores els meus dits suaument han corregut sota el seu mentó i han acompanyat a la seva mirada per tornar-la a trobar. Amb la vergonya sobtada, s’ha aixecat de cop i ha marxat corrents, sense temps per adonar-me’n que m’ha quedat amb un llibre a les mans: "La mirada de l’àngel" de Drago Jancar, un llibre de contes sobre destins humans. Un llibre que ara m’hauré de llegir si vull descobrir qui és ella.

far west

Qui se’n recorda d’aquell gag de la trinca, on la família del guaita què fan ara, està asseguda davant la televisió, de cop i volta aquesta canvia d’idioma, del català al castellà, aleshores es pensen que la tele s’ha espatllat i per mirar d’arreglar-la li donen cops amb el palmell de la mà, com de vegades fem amb aparells vells per mirar que tornin a la normalitat, fins que finalment torna al català i tots es calmen un altre cop i continuen mirant-la.

Doncs res més lluny de la ficció la televisió de Catalunya porta aquest camí, vint-i-cinc anys després del seu naixement. Em fa l’efecte que ara mateix un gag com aquest seria censurat ni que ho fessin els de Polònia. I això em sembla que no es precisament un avenç.

Perquè hi ha programes i ràdios que es pregunten si l’onze de setembre ha de ser reivindicatiu o no? És que algú ha de dir-nos com han de ser els dies i què en volem fer d’ells? En fi, aquí la meva reivindicació, cap a la televisió de Catalunya, com a excepció en un bloc mai pensat per això.


dimarts, 9 de setembre de 2008

creure


Si mai ningú hagués inventat la religió ningú sabria què és un déu, i tampoc ningú s’hi creuria. Avui anava a creuar un pont i estava en obres; no he pogut passar. Avui anava a travessar un mur i estava en obres; he pogut passar. Avui t’he mirat als ulls i no m’has vist, i ara estic trist, perquè potser tu un dia em vas mirar i jo no et vaig veure. Si et dono un regal un dia tard només és perquè avui he sigut l’únic a qui has besat. Però hem de tenir fe.

dilluns, 8 de setembre de 2008

esquinç

El cel està esgarrapat, a la platja ara s’hi veu la sorra abans tapada per les pells. Alguna medusa que fa vacances encara s’hi passeja. Surts de l’aigua i moll sents el setembre. El cafè a la terrassa ara l’ocupen uns obrers esperant un feina que no arriba. El telèfon m’avisa d’un sant i un aniversari. Avui és dia per plantejar-se els mesos que queden fins a acabar l’any. S’ha de trobar una rutina el més aviat possible, o el cel s’acabarà d’esquinçar.

divendres, 5 de setembre de 2008

dimarts, 2 de setembre de 2008

el carrer

Al carrer del costat hi ha uns americans que viuen el somni català. Al carrer del costat hi ha uns francesos que encara viuen a França i uns espanyols que viuen a Espanya. Al carrer del costat hi ha una sabateria i tots, francesos, espanyols i americans s’hi calcen les seves sabates. El president del barri ha anat de vacances a Kenya i l’amo de la immobiliària ha tornat al pueblo. En Pep de cal suquet ha anat més vegades a la Xina que a Barcelona, i la morena soltera i escultural del numero cinc, s’ha comprat un llit nou, de fusta de xiprer. Al final del carrer del costat hi ha una plaça i una botiga de vins, allà hi compro el vi de pagès i també unes ametlles torrades. Aquesta nit m’he assegut al balcó i els he vist a tots, passejant pel meu carrer.