dimecres, 31 de desembre de 2008

trenta-un

31. L’Amat enamora l’Amic, i no el plany pel seu llanguiment, per tal que més fortament sigui amat i en el major llanguiment trobi l’Amic plaer i repòs.
(LLibre d'Amic i Amat- Ramon Llull)

diumenge, 28 de desembre de 2008

mar endins

Els capitans dels vaixells son tots a port, i les dones i promeses contentes paren taula i posen llençols nous al vell llit atrotinat. El vent bufa records, i un jove mariner passeja solitari entre mig de les barques amarrades a la sorra. La resta de l’any té una princesa a cada port, però per aquestes dates totes li son esquives. Es promet mentre es posa bé la bufanda, que aquest nou any en triarà només a una i per les festes de l’any que ve li farà carícies a la vora del foc, només a ella. Voldrà sortir a la mar i pensar només en ella i no pas en la següent, voldrà sortir a la mar, i en voldrà tornar. Voldrà patir a cada turmenta, i si està molt dies fora, voldrà patir també, si un altre la vol festejar. I el jove mariner mentre torna al seu pis fred i buit rep una trucada. Li ofereixen una substitució en un creuer de luxe i ha d’embarcar aquesta mateixa nit. Un cop ja es dalt del gran buc, observa des de coberta, amb la música de festa de fons i les llums il•luminant les escales del vaixell com un munt de noies rialleres, pugen a bord, amb els seus vestits de nit tant fàcils de treure en mig de la mar.

dijous, 25 de desembre de 2008

frase de sobretaula

Una frase que he sentit el dia de Nadal i que no és Bon Nadal:

“Avui quan he sentit Benet XVI dient que el món s’està perdent per culpa dels egoismes, m’he sentit com el periodista aquell que va llençar les sabates al cap del president dels Estats Units”

dimarts, 23 de desembre de 2008

cita nerviosa

Una persona calmosa et pot donar calma però també et pot posar dels nervis i una persona nerviosa et pot posar dels nervis però no et pot donar calma. Com a mínim jo no en conec a cap.

dilluns, 22 de desembre de 2008

caixa

Per culpa d’alguns entrebancs, fins avui no m’he pogut atansar fins a les botigues per mirar de comprar algun detall. L’objectiu eren uns llapis de colors, pintures de cera i més llapis. Voltant per les prestatgeries he sentit dues dones comentar:

- Has vist fins a on arriba la cua per pagar?
- Això no és res dona
- No no, que dona la volta
- Quèeee? anem!

Si no fos perquè era una botiga de llibres i material escolar, hagués pensat que a tots els havia tocat la grossa, però no, més aviat el contrari.
En definitiva, que ja estava a punt de sortir i retirar-me, però una noia de la cua m’ha atret l’atenció i he canviat de parer, he decidit acompanyar-la en aquest sinuós trajecte fins a caixa.
De seguida li he entrat, preguntant-li què li semblaven els regals que portava per un nen de 5 anys i hem començat la conversa. Tot i la corda que m’ha donat, m’ha vist ell llautó a la primera, i intentant no fer-me pesat hem rigut una estona fins que hem arribat a caixa, just abans no li toqués a ella, he vist com es mirava amb el seu xicot que l’esperava a fora amb cara de gelosia, així que només m’ha quedat desitjar-li un bon Nadal.
Quan la caixera ha passat pel lector tot el que duia, m’ha somrigut, com si se n’hagués adonar de tota la meva intenció des del primer moment en què he començat fer cua, i m’he imaginat per un instant, que les més de cent persones que hi havia allà també ho havien vist tot, i el cor se m’ha disparat. Amb els colors pujats, i el somriure de la caixera, em disposo a pagar, ella arrenca el tiquet de la màquina, agafa un bolígraf, hi escriu un número de telèfon, i em torna canvi i tiquet alhora. Lentament he anat sortit la botiga rellegint el número apuntat, però abans de sortir per la porta m’he tornat a girar, m’ha tornat a somriure, i jo, li he fet aquell senyal que feia un ex-jugador del barça brasiler, que també vol dir “et truco!”.

dissabte, 20 de desembre de 2008

perdonavides

Sortint de la ciutat esportiva per aquells portals gegants em trobo un milhomes a l’altre banda que volia entrar i jo sortir. Ell obre la gegantina porta i em deixa sortir primer, d’una altra manera hauria quedat forçat; doncs segons cap a quin costat s’obri passa primer un o primer l’altre. Així que vaig sortir, i passant a fregar del seu braç em mira de reüll i per sobre les espatlles, i vaig pensar, que feia temps que no em trobava un perdonavides com aquell. Més tard intentava recordar de què coneixia aquell ganganàs. Si, efectivament era el gamarús aquell que no parava de donar voltes amb la seva fantàstica moto fent-se el galifardeu perquè encara no tenia ni el permís de conduir i fent tot el soroll possible. Ara, tot s’ha de dir, molts cops anava acompanyat de noies d’aspecte físic, bufó.

dijous, 18 de desembre de 2008

avui el futur

Sóc d’aquells que no creuen en l’horòscop. Si que crec que els astres tenen una influència sobre nosaltres, per exemple si la lluna està plena o està minvant, puja o baixa la marea. Però la manera de predir el futur que tenen no me la crec. Tot i així, sóc d’aquells que se’l llegeixen alguna vegada per curiositat. Avui és una d’aquelles vegades, i el primer que he llegit m’ha semblat tota una bestiesa:

Avui has de decidir el teu futur. Què vols fer i què pots fer, però sense presses.”

Avui???? Si m'hagués agafat en diumenge tindria més temps per reflexionar però avui.... Potser abans d'anar a dormir tindré cinc minuts, així que si hi cregués hauria de decidir el meu futur en els últims cinc minuts d'avui i a més sense pressa. Es clar! aquestes coses no s'han de fer amb pressa.

dimecres, 17 de desembre de 2008

ateus

"no és gens fàcil fer un dibuix per riure-te'n dels ateus...."
"sense ferir-los."

Willem (libération)
És veritat no és gens fàcil fer acudits en èpoques normals, però no pas ara, quan molts ateus, tot i la seva condició viuen els nadals i els reis com la resta. Més tristos o més alegres, més consumistes o menys, més emprenyats o més divertits, gairebé tots segueixen les tradicions.

dimarts, 16 de desembre de 2008

poetes

Quan la vergonya et priva d’anar cara a cara a dir-li que li agrades, escriure un vers teu o d’un poeta, i deixar-li d’amagat enmig de la carpeta, fas viure aquell poema. Quan abans d’anar a dormir tens el teu últim pensament per dedicar-li a ella i sense rumiar et trobes a les mans un llibre de poesies, fas reviure la poesia. Quan la tens a prop, i se’t tallen les paraules, se’t posen les galtes vermelles i els ulls et brillen, algun poeta, d’amagat, està explicant la teva història. I si a més quan te n’adones que tot això et passa, t’estàs convertint en poeta, en poesia i en enamorat.

diumenge, 14 de desembre de 2008

senyals

Gràcies a les noves tecnologies tenim antenes per tot tipus de senyals. Però, i els senyals amagats que ens enviem entre nosaltres, les persones? A vegades es possible que no ens n'adonem del que realment ens volen dir, cal estar ben receptius.

dissabte, 13 de desembre de 2008

rauxa

A vegades fem les coses sense pensar només perquè les volem fer. Fer les coses sense pensar no sembla que sigui el correcte, però hi ha coses que millor fer-les sense pensar, perquè si pensem aleshores ja no les fem. Deu ser la rauxa tant famosa aquesta que ens caracteritza.

Hi ha moments en què el seny cansa, i la rauxa enganxa!

dilluns, 8 de desembre de 2008

la memòria dels dits

Avui quan ha recordat que durant una època li agradava agafar la guitarra quan tornava a casa després de treballar o estudiar, no ha dubtat a baixar-la de l’armari. S’ha enfilat i ha estirat la funda negra, plena de pols i oblidada. Ha abaixat la cremallera poc a poc, i amb compte l’ha tret de la funda. Se l’ha mirat, és la mateixa, té el mateix color amarronat i desgastat, i els adhesius hi continuen enganxats com esperant una altra melodia. Ha pensat que segur que estaria desafinada, i el dit ha anat directament a prémer la corda que li dona el La... sonava prou bé.

Ha repassat l’escala i encara que soni estrany es mantenia afinada, o això li ha semblat. Aquest fet ha animat als dits que estranys de sentir de nou la pressió de les cordes no es movien amb la fluïdesa necessària. Però ara un acord i ara un altre, s’han anat trobant entre ells, sense trepitjar-se, com uns ballarins que es retroben.

Sense ell decidir què volia sentir, els dits prenien decisions per ells mateixos i recordant repassaven Blowin’In the wind, Stairway to heaven o Tears in heaven i alguna altra de la qual no en recorda el nom. En canvi els dits sense dubtar-ho se sabien col•locar. I emocionat no ha pogut respondre a la pregunta de perquè els dits si tenen memòria i ell no. Aleshores s’ha mirat els palmells de les mans i els hi ha parlat: “Vosaltres que coneixeu mil carícies que jo ara no recordo, sé que quan torni a ser el moment em sabreu guiar”.

How many roads must a man walk down
Before you call him a man? ...

dijous, 4 de desembre de 2008

en blanc

El blanc és alhora tots els color i no n’és cap. El blanc pot ser l’objectiu d’una arma i pot ser la pau o fins i tot pot ser símbol de dol. Puresa, innocència, honestedat, el fons d’un llibre o d’una ment. El vot d’un indecís, una muntanya, un vi, el color de la lluna en el seu final. Color de núvols, de llençols, la flor dels ametllers i la llum que es veu abans de morir...

Podria fer l’escrit més llarg que mai he fet o deixar-lo en blanc, però el deixo així, que no diu res, ho potser ho diu tot. És blanc!

dimarts, 2 de desembre de 2008

pensador

Una vegada vaig anar a veure un exposició de Rodin i em va impressionar, les cares, els cossos... de fet el van acusar de fer servir motlles humans per les seves escultures, això ho diu tot.
Una de les escultures és el pensador, i avui observant-lo recordant el dia de l’exposició em preguntava si ara en comptes de plasmar un home assegut amb el tors de la mà a la barbeta, potser hauria esculpit algun blocaire en autèntica inspiració.