Ves al contingut principal

ànima gran

Molts dirien que aquestes sandàlies tenen ànima, i potser només una persona diria que no, el seu propietari.

Aquest i altres objectes ha sortit a subhasta. I em pregunto, qui està més equivocat i pensa en excés en aquesta ànima, els venedors que en volen treure un gran pessic o la gent que ho reclama precisament per conservar-ne la memòria?

No conec gaire la seva història, però em fa l’efecte que a ell no li agradaria ni una cosa ni l’altre.

Comentaris

elur ha dit…
Els haurien de donar a la familia, però ja. I que ells en facin el que creguin que han de fer, conservar-les o no.
Comercialitzar ànimes es veu que dóna molt de sí.
Gens no li agradaria.
Cesc ha dit…
Possiblement a l'amor cap de les dues opcions no li agradaria no...
Rita ha dit…
Només si qui les compri, juntament amb la resta d'objectes, ho fa servir per retre homenatge a la seva memòria, difonent-la, encara... Si no, que el deixin en pau.
Assumpta ha dit…
Potser a ell tant li faria el que fessin amb les seves sandàlies, o potser demanaria que els guanys de la subhasta es repartissin entre els mes desfavorits... o potser...

Segons he llegit, tant les sandàlies com els altres objectes personals que surten a subhasta les va obtenir un col·leccionista nord-americà a través de gent de la seva família...

Sigui el que sigui... el que val és la persona que les va dur :-))
Jesús M. Tibau ha dit…
no queda gaire elegant ni és just tracta d'aquesta manera tan materialista objectes d'un personatge d'una talla i uns ideals així
khalina ha dit…
s'hauria de seguir la voluntat de la família. I segons sembla, la neta vol que les sandàlies tornin pacíficament a la India
XeXu ha dit…
D'acord, seré el primer que baixarà de l'hort i preguntarà: 'de qui estem parlant?'
rits ha dit…
si no vaig errada, a ell segur que no li agradaria. De fet, se'n riuria i tot, subastar unes sandàlies. La memòria ha de ser en el que creia i transmetia.
Jordi Casanovas ha dit…
jo com en Xexu baixant d'Arbeca... que m'he perdut alguna cosa?
Assumpta ha dit…
Jo tampoc en tenia ni idea, però enlloc de ser tan sincera com en XeXu i en Jordi i, per por a ser l'única persona que no ho sabés, he buscat les paraules clau a Google i he averigüat que es tractava de Gandhi :-)) llavors, com si res, he fet veure que ho sabia...

Els demés ho sabieu tots o heu fet com jo? :-))

Crec que he aprés una cosa avui :-)
estrip ha dit…
son les sandàlies de Gandhi, un dels objectes entre altres que se subhasten. Si que se'n riuria ell suposo. I si amb el diners en fan una bona obra millor. Però això està per veure.
Gràcies per passar per aquí a tots!
iruna ha dit…
m'ha fet gràcia el comentari del xexu, "baixant de l'hort", i la resposta de l'assumpta... :)

me'ls imagino a cadascun amb una sandàlia, agafant-se les mans

bon dia, estrip
Deric ha dit…
estic segur que en Gandhi estaria escandalitzat amb el que s'ha fet amb les seves coses!
Assumpta ha dit…
Iruna jejeje un petonet ;-))

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…