Ves al contingut principal

mentides o veritats

Descobrir que ja no es diu la paraula econòmica quan es parla de la crisi, que hi ha un individu que no menja i que viu dels raigs del Sol, i que molts no podran viure sense una entrada dels U2, no té preu. Llegir que cal un estudi perquè es constati que els menors tenen un fàcil accés a les begudes alcohòliques o que hi ha militars que no saben el turc, és si més no, simple. Però descobrir que al món, hi ha milers de persones que han deixat de creure en la frase digues que m’estimes encara que sigui mentida, a més de no tenir preu, és motiu de celebració, encara que els diaris no se’n facin ressò.

Comentaris

Assumpta ha dit…
Jo vull aprendre a escriure com tu (sí, ja sé que sóc repetitiva) però és que m'admira com pots dir tantes coses amb tan poquetes línies.

Pensar que hi ha gent que no pot viure sense una entrada d'U2 em fa llàstima, pena i em fa pensar que la societat actual està molt malament.

Això de l'enquesta, els menors i les begudes alcohòliques sembla un acudit (és veritat?)

Que hi hagi militars que no saben el turc... doncs bé, si són militars turcs ho trobo greu, si no ho són, doncs ho trobo molt normal.

Ara bé... que la gent no cregui ja en la frase aquesta (ahir vaig tenir el llibre a les mans a la Biblio... per què passen aquestes casualitats, Estrip, tu ho saps?) doncs m'alegra molt, què caram!!
Digues que m'estimes només si és veritat!!
Striper ha dit…
Nonoi que el Espanyol no continues a primera i el Barça ho guanyes tot no te preu..
menta fresca ha dit…
La realitat del dia dia, amb crisi ara i sense crisi oberta avans. Jo si que ja no vull que em diguin que m'estimen, sigui veritat i molt menys si és mentida! Coses.
elur ha dit…
Hi havia algú que hi cregués en aquesta frase?

celebrem, doncs, que ja no ho facin!
labruixoleta ha dit…
potser quan creus que algú t'estima, no necessites que t'ho digui. Però això de les necessitats, ja és cosa de cada ú. I tenir motius per celebrar alguna cosa, sempre fa il.lusió.
LLuNa ha dit…
De vegades és pitjor el remei que la malaltia... però sí, celebrem-ho!
khalina ha dit…
quantes coses dius en poques línies! Te raó l'Assumpta.

Mira, a mi m'agrada que em diguin que m'estimen, encara que no calgui dir-ho. Ara, si és mentida que diguin no t'estimo.
Prefereixo les veritats encara que no m'agradin
Sadurní Vergés ha dit…
Doncs sí, és millor afrontar la realitat, per dura que sigui. Autoenganyar-se no serveix per res, només per fer-se més mal. M'agrada la paròdia que fas de l'anunci.

Salut,
S.
estrip ha dit…
Assumpta, no ho sé. Els astres potser. La vida està plena de casualitats. Quines coses que passen.

Striper, el futbol és un món amb un preu prohibitiu.

menta fresca, però cultivem l'autoestima si més no , d'acord?

elur, em penso que més dels que imaginem.

bruixoleta, celebre-m'ho tot, sense deixar-nos res doncs!

LLuna, una frase rodona per aquest escrit. celebrem-ho!

khalina, millor així, si es diu quelcom important que no sigui mentida.

Sadurní, no serveix no, si ens enganyen millor no descobrir-ho doncs? Salut!
Assumpta ha dit…
A mi em passen constantment... Sóc especialista amb creuar-me amb la gent als blogs. Vull dir que jo estic comentant al blog d'A i resulta que en aquell moment A està al meu blog... penso en una persona i m'envia un mail o un sms... Ahir vaig entrar a cal Jeroni Maleuff i mentre li feia una pregunta ell ja m'estava responent... (crec que tinc poders jejeje)
estrip ha dit…
Assumpta, i si son els altres els que tenen i els poders i no tu?
Assumpta ha dit…
Tots menys jo? :-))

Jajaja... eps!! que jo parlava mig en broma, eh? :-)

Però és absolutament cert que moltes vegades tinc el que jo anomeno "transmissions de pensaments" :-)
Assumpta ha dit…
M'acaba de passar!! Jo era al blog de l'Albert (el racó blaugrana) i quan torno al meu blog tinc un comentari d'ell recent posadet :-))

T'asseguro que és constant ;-))

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...