somier

A vegades la vista ens traeix d’una manera simpàtica quan llegim alguna frase. Ja pots estar mirant la televisió, llegint un anunci publicitari d’un cartell gegant d’una autopista o un petit tríptic d’una festa major, que sigui pel motiu que sigui, capgirem el mot, traiem o afegim alguna lletra donant un sentit divertit a allò que hem llegit. Per exemple, avui he somrigut llegint l’anunci “es ven somier en molt bon estat, quasi nou i sense fer servir”, doncs el que la meva vista ha vist a primer cop d’ull ha estat somriure en comptes de somier, així doncs, es venia “somriure en molt bon estat, quasi nou i sense fer servir”. M’agradaria recordar totes les vegades que això m’ha passat per fer-ne un llista ben grossa i repassar-les de tant en tant. Ves que no les vagi anotant a partir d’ara dins d’aquest escrit.

les primeres campanades

Somicant al llit, començo a intuir la claror el matí, deu fer minuts que el Sol ha començat a sortir, sento la tórtora, sento el camió de fruita que descarrega, sento voltant pel cap el cava d’ahir a la nit i sento la campana de l’església que colpeja els tres quarts. Em tombo al costat esquerra, m’entortolligo amb tres voltes més el llençol i tornen a sonar les campanes. Intento comptar els dings i els dongs amb els ulls tancats: uunnn, dossss, tresssss, quaaaatre, cinnnnc, ... em poso de bocaterrosa, i dono més giragonses sobre mi mateix, ... cinnnc, siisss, ... em sembla que em descompto, no sé si són les sis o si son les set. Em fa ràbia haver-me descomptat. Espero uns segons i es tornen a repetir, ara en compto set però sense estar-ne segur. Ronsejo, em frego els ulls ressecs i ja sona un altre cop, un quart, sonen els budells també, em molesta el llençol nuat a les cames, i el tors fresc. M’incorporo i rebo un missatge: “el meu primer pensament ets tu”.

triar

Espero aquí assentat
estació de brisa blava.
Tria tu el meu lloc.

home!

Home 1: -Quin dia tenim 21 o 22?
Home 2: -Ostres, m’has matat. No ho sé! Sabeu quin dia tenim?
Home 3: -Vaja! em sembla que 21, no no, potser 22, un moment...
Home 2: -a veure que ho miro al mòbil...
Home 3: -mira aquí hi ha un calendari.... collons, és del 2008!
Home 4: -a veure un moment.
Home 2: -som dia 22
Tots menys l’home 2: -home gràcies!

I darrera el taulell tot eren dones...

do

Al Japó antic, de guerres i Samurais, aquests a més d’aprendre les tècniques de lluita necessàries per defensar als Senyors i cultivar-se en el Bu-do o el Bushi-do, aprenien altres arts: sa-do (camí o art del te), ka-do (camí o art de les flors), sho-do (caligrafia), ko-do (encens) etc.

Després d’una batalla sagnant on la tensió de la persona i tots els seus sentiments es precipitaven fins a un límit; per retornar a la cama necessària i per aprendre a dominar el cos i els sentiments violents sobrevinguts, practicaven tots aquests altres arts o camins. Amb això aprenien a canviar d’un estat violent a un de calmat, aprenien a dominar l’espasa com si estiguessin fent cal·ligrafia o abatre-la contra els seu enemic amb la calma que els podia donar l’encens o les flors.

Avui dia, necessitem també cultivar-nos en altres camps per evadir-nos de la feina, les cues del trànsit o del frec a frec amb altres persones, i per això suposo que practiquem esports, anem a la platja, pintem, escrivim, etc. Sembla que hi ha un paral•lelisme bastant igual, però hi veig un diferència substancial, ells, els Samurais, eren conscients del perquè feien sho-do o ka-do, i dubto si nosaltres també ho sabem, potser és més per pur plaer que per complir un objectiu.

estímul visual

Mentre esperava la pluja que no arribava, amb aquest magnífic cel vestit de blau fosc i el vent que es començava a deixar notar, he observat com un home de mitjana edat, de front ample, amb un bigoti espès i poderós que li tapava els dos llavis, s’entrebancava amb una pedra que no havia vist, enmig del camí. Amb moviments lents i com si tingués temps de pensar com havia de moure’s, aconseguia mantenir l’equilibri i no abaixar la mirada ni per un instant. Jo l’havia vist a terra, però la meva mirada d’anticipació se m’havia avançat erròniament. La seva mirada incisiva no s’havia ni immutat. Jo encara mirava el roc i ell ja era deu metres enllà. I al costat del roc, un paper, segur que l’entrebanc li ha fet saltar de la butxaca. Aquest és el seu contingut:

“Aprendre a veure: acostumar l’ull a la calma, a la paciència, a deixar-que-les-coses-s’apropin; aprendre a ajornar el judici, a enfocar el cas particular des de tots els costats. Aquest és el primer ensenyament preliminar per a la espiritualitat: no reaccionar de seguida a un estímul, sinó controlar els instints que ens posen obstacles, que ens aïllen.”

Friedrich Nietzsche, fragment del Crepuscle dels ídols

mentir

"Si no vols que et menteixin, no preguntis"
William Somerset Maugham

amb el llum obert

Quan s’enfosqueix la tarda s’obren els llums de les cases i no es tanquen les cortines encara, ni els balcons ni les finestres, s’observa l’estiu en molts formats: Al segon primera un grup d’holandesos i franceses veuen sangria i es passegen per la terrassa plena de tovalloles esteses i només se’ls veu mig cos; al tercer segona la iaia que s’ha passat la tarda mirant al carrer entra i s’asseu al sofà davant la televisió; al primer tercera una mare crida als seus fills a taula, dues cadiretes i unes estovalles de peixos ressalten sota la làmpada; al segon segona una parella s’abraça i es petoneja mentre corren les cortines i apaguen la llum, i al quart tercera un noi es distreu davant la pantalla del ordinador amb el ventilador engegat. D’aquí a poques hores només es sentirà la remor.

sorbet de mandarina

Sorbet de mandarina, sorbet de llimona,
gelat de xocolata i cafè,
nous de macadàmia, gerds,
ametlles i iogurt.

Degustant tots aquests sabors em disposo a llegir les notícies: Un noia japonesa viu al lavabo de la seva oficina per protestar pels alts preus de la vivenda. Uns economistes diuen que el finançament és bo i altres que no, parlen com a economistes? Roben el pa i el vi de l’església de Santa Maria de Porqueres, vols dir que el pa calia? La grip de moda en segon pla després d’un error mèdic. I Microsoft contraataca a Google amb versions gratuïtes del Office. I a la contraportada un senyor que diu que si vols ser músic et facis lampista.

Agafaré un altre bola de gelat... repetiré mandarina.

luxúria i castedat

XVI Luxúria i castedat

Al monstre i al seu laberint
pura, riu i mira la bella.
-Aquí la presó és meravella
per art de l'amor indistint...

diria ell. I sota el crin,
ull baix endins, se li escabella,
flor dels seus fruits, la imatge d’ella;
i en una, torna a cent i a vint.

Ella ve del mar –no ho oblida:
ens els seus pits lleugers la vida
crida la terra i crea el jorn;

passa, sense haver estat precència,
l’amazona de l’alicorn;
ha estat allí i no hi és absència.

Carles Riba, Salvatge Cor.

revistes

En una d'aquestes revistes podem trobar coses com aquesta:

Hara ga dekite iru – Hara ga suwate iru
“tenir un bon hara” o “tenir un hara ben assentat”

S’utilitza per definir a persones que tenen un caràcter d’amplitud de mires, capaços de mantenir la calma i serenitat davant de qualsevol situació, i que es poden ocupar dels assumptes de manera serena i assenyada.

Hara: baix ventre i centre de les persones.

Diuen que a l'estiu es quan es venen més revistes, deu ser per passar l'estona a la platja?

conversa amb múscul

Mentre l’espero prenent un te fred i fullejant Per que som com som de l’Eduard Punset, s’asseuen al costat un parell de nois sortits de la sala de musculació, i cervesa en mà, parlen de la noia que acabava de trucar per convidar-los a una festa. Era una antiga parella d'un d'ells, que “no estava mal la pava”, i entre rialleta i rialleta explicava que en el seu viatge a Holanda, el dia de Sant Valentí la va deixar: “vaya regalo! eres la hostia... i el entrenador personal este que tienes?”.

Definitivament acabo pensant que en Punset s’han deixat algun capítol a l'armari.

de viatge

Era el tercer cop que sonava el despertador però encara tenia mitja hora per fer el ronso. Sempre m’ha agradat posar el despertador amb molt de temps abans de l'hora justa, i la majoria de dies em llevo a la primera, però hi ha dies i dies. Vaig tancar els ulls, i el somni va continuar, anava caminant rambles avall, la ciutat completament buida. El vent removia els tendals dels quioscs i feia voleiar les revistes sense que ningú les hi anés al darrera. De sobte vaig sentir el plor d’un nadó, ressonava per tot el cel i per tots els carrers alhora. No em vaig immutar, vaig continuar el meu camí fins al final de l’avinguda. Allà el crit ja no ressonava, venia d’un punt concret, rera la font que rajava sense que ningú la fes rajar, vaig veure unes petites cames que sobresortien, m’hi vaig acostar preveient el que em trobaria. Em vaig ajupir i vaig agafar aquell ninot de plàstic, que era com el que tenia la meva germana quan era petita i que mai deixava abandonat, el crit no cessava, i m’eixordava l’orella. De sobte vaig tornar a obrir el ulls: -maleït despertador! com se’m devia acudir posar l’alarma amb so de plors de criatura!

Em vaig llevar cuita-corrents, em vaig mirar per últim cop on estava situat el país on anava, vaig haver de girar tres quarts la bola del món. Allà m’esperarien el nen el qual apadrinava i tota la seva escola. Em vaig vestir corrents i vaig anar cap a l’aeroport, no podia permetre’m perdre el vol.

(116è joc literari de tens un racó dalt del món)
(imatge: Montse Argerich)

sospirs salats

Encara amb una mica de vi guiant les passes vora la sorra, agafats només pel dit petit de la mà, caminen amb desig cap a no saben on. La brisa nocturna els fa asseure a la sorra i per no refredar el seus cossos s’abracen. El reflex de la lluna els escalfa i els seus llavis sense voler-ho es recolzen, un sobre l’altre. Només senten el trencar de les ones. La humitat és fora i també ja és a dins. Uns pescadors a prop d’ells es distreuen de la pesca. Amb vergonya s’aixequen, caminen en direcció a l’hotel i s’obliden les sandàlies a la sorra. Caminen amb els ulls tancats i van deixant peces de roba pel camí, escales amunt fins a l’habitació. A dins ja, quasi nus, les portes de la terrassa obertes de bat a bat, la lluna els espia, cauen sobre el llit, i el soroll de les ones es fa més sonor, entre els sospirs salats.

cor all

No hi ha cap lloc al món on amagar el cor

(foto: avui.cat)

a compàs

A les set del matí abaixo el tendal del balcó abans que el resol s’instal•li per tot el dia a les parets de casa. A aquesta hora l’aire encara és net com la mar calmada i transparent. Esmorzar és un plaer i viure la il•lusió del dia esperant la nit, és motivant. A les nou els veïns de més edat fan cap a la platja, a les deu mitges famílies, i a les dotze els joves més dormilegues. Uns altres llegim i observem el carrer amb olor de cafè fins que el seu pòsit deixa les marques que no llegeixo però endevino. Mai he tingut un llibre d’en Porcel a casa, i potser aquest estiu faré un passeig per la seva Mediterrània. Intentaré no pensar que amb els anys que fa que passem per aquesta primera autopista, bé ens mereixem un premi. I intentaré pensar, que almenys el que llegeixo, no és transgènic. A la nit no seré al concert on es demana pau i es pregonen les bones causes, però seré part d’una melodia a dues veus que es desitjaran harmonia a cada compàs.