Mentre esperava la pluja que no arribava, amb aquest magnífic cel vestit de blau fosc i el vent que es començava a deixar notar, he observat com un home de mitjana edat, de front ample, amb un bigoti espès i poderós que li tapava els dos llavis, s’entrebancava amb una pedra que no havia vist, enmig del camí. Amb moviments lents i com si tingués temps de pensar com havia de moure’s, aconseguia mantenir l’equilibri i no abaixar la mirada ni per un instant. Jo l’havia vist a terra, però la meva mirada d’anticipació se m’havia avançat erròniament. La seva mirada incisiva no s’havia ni immutat. Jo encara mirava el roc i ell ja era deu metres enllà. I al costat del roc, un paper, segur que l’entrebanc li ha fet saltar de la butxaca. Aquest és el seu contingut:
“Aprendre a veure: acostumar l’ull a la calma, a la paciència, a deixar-que-les-coses-s’apropin; aprendre a ajornar el judici, a enfocar el cas particular des de tots els costats. Aquest és el primer ensenyament preliminar per a la espiritualitat: no reaccionar de seguida a un estímul, sinó controlar els instints que ens posen obstacles, que ens aïllen.”
“Aprendre a veure: acostumar l’ull a la calma, a la paciència, a deixar-que-les-coses-s’apropin; aprendre a ajornar el judici, a enfocar el cas particular des de tots els costats. Aquest és el primer ensenyament preliminar per a la espiritualitat: no reaccionar de seguida a un estímul, sinó controlar els instints que ens posen obstacles, que ens aïllen.”
Friedrich Nietzsche, fragment del Crepuscle dels ídols
13 comentaris:
Trobo que és una frase d'una gran saviesa.
Quantes vegades m'he alegrat de no haver actuat immediatament com em portava a fer-ho la meva primera reacció!!
Al dia següent he pensat "menys mal que no ho vaig fer" o "menys mal que no ho vaig dir"
Aprendre a ajornar el judici: del que sigui, d'un mateix, d'una situació... Saber esperar.
ahir vaig trobar pel carrer un ex-company de feina de fa anys... és a l'atur de nou, com jo... "paciència", em va dir...
"allò que no tenim?", vaig dir-li...
:)
Em sembla una molt bona frase i molt ben presentada amb la història preliminar.
Va molt bé saber controlar els impulsos, jo també me n'alegro quan puc fer-ho, però no per tothom és possible.
Estrip tu escrius:
"he observat com un home de mitjana edat, de front ample, amb un bigoti espès i poderós que li tapava els dos llavis, s’entrebancava amb una pedra que no havia vist, enmig del camí."
A, Nietzsche (ninó desconfiat, home de la desil.lusió i del desencant), li mancava la innocència que tenen els infants quan s'abandonen als braços dels seus pares...
Un infant reacciona de seguida i espera tot l'escalf de l'abraç i del petó dels seus pares; un infant, per innocència, és incapaç de pensar mal ni de guaitar la pedra del camí (puix que els pares ja li han llevat sense ell adonar-se!). I així és com, un infant, reacciona als estímuls d'AMOR: sense controlar els obstacles, sense por, tot corrent vers on són els pares que l'esperen amb els braços oberts!
A un infant no li pesen pas les ales del passat.
Onze de setembre. (Onzembre)
Quin mal rotllooooo!!! M'estàs dient que vas veure perdre una nota al mateix Nietzsche?? Quina por, no?
a base de caigudes amb la pedra, aprens a mantenir el teu equilibri. I costa tant no reaccionar de bones a primeres davant d'un estímul. Vas recollir una bona nota plena de bons consells.
Assumpta, ets una bona catalana amb un bon seny! ;-)
Gatot, ni paciència ni feina, que et somrigui la bona fortuna aviat!
Carme, gràcies. I depèn de la situació suposo. Hi han reaccions més controlables que altres.
onzembre, més o menys.
Xexu, no diuen que tots tenim un doble?
instints, equilibri gran actitud! s'ha d'entrenar.
Sempre he pensat que Nietzche era un home savi... :*)
Quines reflexions més intel·ligents...
Una bona catalana!! ;-)) això sí que és una floreta ben maca!! :-))
una bona cita per a un bon post i un fantàstic blog. Mua
En aquest cas, una frase sàvia de Nietzsche, malgrat les seves opinions de les dones...
No cal precipitar-se, però tampoc és bo pensar-s´ho tot massa. S'ha de trobar l'equilibri.
gràcies pels estímuls en forma de comentaris que em deixeu aquí. En certa manera també son visuals.
Publica un comentari a l'entrada