Ves al contingut principal

estímul visual

Mentre esperava la pluja que no arribava, amb aquest magnífic cel vestit de blau fosc i el vent que es començava a deixar notar, he observat com un home de mitjana edat, de front ample, amb un bigoti espès i poderós que li tapava els dos llavis, s’entrebancava amb una pedra que no havia vist, enmig del camí. Amb moviments lents i com si tingués temps de pensar com havia de moure’s, aconseguia mantenir l’equilibri i no abaixar la mirada ni per un instant. Jo l’havia vist a terra, però la meva mirada d’anticipació se m’havia avançat erròniament. La seva mirada incisiva no s’havia ni immutat. Jo encara mirava el roc i ell ja era deu metres enllà. I al costat del roc, un paper, segur que l’entrebanc li ha fet saltar de la butxaca. Aquest és el seu contingut:

“Aprendre a veure: acostumar l’ull a la calma, a la paciència, a deixar-que-les-coses-s’apropin; aprendre a ajornar el judici, a enfocar el cas particular des de tots els costats. Aquest és el primer ensenyament preliminar per a la espiritualitat: no reaccionar de seguida a un estímul, sinó controlar els instints que ens posen obstacles, que ens aïllen.”
Friedrich Nietzsche, fragment del Crepuscle dels ídols

Comentaris

Assumpta ha dit…
Trobo que és una frase d'una gran saviesa.
Quantes vegades m'he alegrat de no haver actuat immediatament com em portava a fer-ho la meva primera reacció!!
Al dia següent he pensat "menys mal que no ho vaig fer" o "menys mal que no ho vaig dir"

Aprendre a ajornar el judici: del que sigui, d'un mateix, d'una situació... Saber esperar.
Gatot ha dit…
ahir vaig trobar pel carrer un ex-company de feina de fa anys... és a l'atur de nou, com jo... "paciència", em va dir...
"allò que no tenim?", vaig dir-li...
:)
Carme ha dit…
Em sembla una molt bona frase i molt ben presentada amb la història preliminar.

Va molt bé saber controlar els impulsos, jo també me n'alegro quan puc fer-ho, però no per tothom és possible.
Anònim ha dit…
Estrip tu escrius:

"he observat com un home de mitjana edat, de front ample, amb un bigoti espès i poderós que li tapava els dos llavis, s’entrebancava amb una pedra que no havia vist, enmig del camí."

A, Nietzsche (ninó desconfiat, home de la desil.lusió i del desencant), li mancava la innocència que tenen els infants quan s'abandonen als braços dels seus pares...

Un infant reacciona de seguida i espera tot l'escalf de l'abraç i del petó dels seus pares; un infant, per innocència, és incapaç de pensar mal ni de guaitar la pedra del camí (puix que els pares ja li han llevat sense ell adonar-se!). I així és com, un infant, reacciona als estímuls d'AMOR: sense controlar els obstacles, sense por, tot corrent vers on són els pares que l'esperen amb els braços oberts!

A un infant no li pesen pas les ales del passat.

Onze de setembre. (Onzembre)
XeXu ha dit…
Quin mal rotllooooo!!! M'estàs dient que vas veure perdre una nota al mateix Nietzsche?? Quina por, no?
instints ha dit…
a base de caigudes amb la pedra, aprens a mantenir el teu equilibri. I costa tant no reaccionar de bones a primeres davant d'un estímul. Vas recollir una bona nota plena de bons consells.
estrip ha dit…
Assumpta, ets una bona catalana amb un bon seny! ;-)

Gatot, ni paciència ni feina, que et somrigui la bona fortuna aviat!

Carme, gràcies. I depèn de la situació suposo. Hi han reaccions més controlables que altres.

onzembre, més o menys.

Xexu, no diuen que tots tenim un doble?

instints, equilibri gran actitud! s'ha d'entrenar.
elur ha dit…
Sempre he pensat que Nietzche era un home savi... :*)
Judith ha dit…
Quines reflexions més intel·ligents...
Assumpta ha dit…
Una bona catalana!! ;-)) això sí que és una floreta ben maca!! :-))
Tals ha dit…
una bona cita per a un bon post i un fantàstic blog. Mua
khalina ha dit…
En aquest cas, una frase sàvia de Nietzsche, malgrat les seves opinions de les dones...

No cal precipitar-se, però tampoc és bo pensar-s´ho tot massa. S'ha de trobar l'equilibri.
estrip ha dit…
gràcies pels estímuls en forma de comentaris que em deixeu aquí. En certa manera també son visuals.

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...