Ves al contingut principal

de viatge

Era el tercer cop que sonava el despertador però encara tenia mitja hora per fer el ronso. Sempre m’ha agradat posar el despertador amb molt de temps abans de l'hora justa, i la majoria de dies em llevo a la primera, però hi ha dies i dies. Vaig tancar els ulls, i el somni va continuar, anava caminant rambles avall, la ciutat completament buida. El vent removia els tendals dels quioscs i feia voleiar les revistes sense que ningú les hi anés al darrera. De sobte vaig sentir el plor d’un nadó, ressonava per tot el cel i per tots els carrers alhora. No em vaig immutar, vaig continuar el meu camí fins al final de l’avinguda. Allà el crit ja no ressonava, venia d’un punt concret, rera la font que rajava sense que ningú la fes rajar, vaig veure unes petites cames que sobresortien, m’hi vaig acostar preveient el que em trobaria. Em vaig ajupir i vaig agafar aquell ninot de plàstic, que era com el que tenia la meva germana quan era petita i que mai deixava abandonat, el crit no cessava, i m’eixordava l’orella. De sobte vaig tornar a obrir el ulls: -maleït despertador! com se’m devia acudir posar l’alarma amb so de plors de criatura!

Em vaig llevar cuita-corrents, em vaig mirar per últim cop on estava situat el país on anava, vaig haver de girar tres quarts la bola del món. Allà m’esperarien el nen el qual apadrinava i tota la seva escola. Em vaig vestir corrents i vaig anar cap a l’aeroport, no podia permetre’m perdre el vol.

(116è joc literari de tens un racó dalt del món)
(imatge: Montse Argerich)

Comentaris

Jesús M. Tibau ha dit…
Moltes gràcies per participar de nou. Em fa molta il.lusió tanta fidelitat.
Assumpta ha dit…
Molt bo! :-) però... ostres, posar-te el despertador amb el so del plor d'un infant, ha de ser angoixant que et despertin així!!

Relat solidari... vas a l'India? :-)
Rita ha dit…
Molt bo! Quin neguit... :-)
GEMMA ha dit…
Ostres! Sempre tens bones estripades!
khalina ha dit…
Ohh com m'ha agradat. Clar que m'has fet patir quan en el somni se sentia el plor del nadó.

A mi no m'agrada posar-me el despertador abans d'hora perquè potser ja no puc adormir-me més. I perquè si no sona el segon despertador, jo podria dormir hores. Seria terrible!
Ma-Poc ha dit…
Quina forma de despertar-se, però m'ha agradat molt el teu escrit! :)
instints ha dit…
Boníssima història!! Jo no sé, però despertar-se amb aquest so... uf, algun dia ens hi trobarem no, no cal tenir-ho al despertador!! Petones
estrip ha dit…
Jesús, el plaer és meu.
Assumpta, No me'n vaig no, però no estaria malament.
Rita, gràcies.
khalina, m'alegro que t'hagi agradat. El patiment és curt però.
Gemma, merci Gemma, s'intenta.
Mac-Poc. merci, quina forma de despertar-se. No t'ho creguis pas que això passi eh!
instints, algun dia algun dia!
Marta ha dit…
Molt bon relat! M'ha agradat!

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...