dimecres, 8 de juliol de 2009

de viatge

Era el tercer cop que sonava el despertador però encara tenia mitja hora per fer el ronso. Sempre m’ha agradat posar el despertador amb molt de temps abans de l'hora justa, i la majoria de dies em llevo a la primera, però hi ha dies i dies. Vaig tancar els ulls, i el somni va continuar, anava caminant rambles avall, la ciutat completament buida. El vent removia els tendals dels quioscs i feia voleiar les revistes sense que ningú les hi anés al darrera. De sobte vaig sentir el plor d’un nadó, ressonava per tot el cel i per tots els carrers alhora. No em vaig immutar, vaig continuar el meu camí fins al final de l’avinguda. Allà el crit ja no ressonava, venia d’un punt concret, rera la font que rajava sense que ningú la fes rajar, vaig veure unes petites cames que sobresortien, m’hi vaig acostar preveient el que em trobaria. Em vaig ajupir i vaig agafar aquell ninot de plàstic, que era com el que tenia la meva germana quan era petita i que mai deixava abandonat, el crit no cessava, i m’eixordava l’orella. De sobte vaig tornar a obrir el ulls: -maleït despertador! com se’m devia acudir posar l’alarma amb so de plors de criatura!

Em vaig llevar cuita-corrents, em vaig mirar per últim cop on estava situat el país on anava, vaig haver de girar tres quarts la bola del món. Allà m’esperarien el nen el qual apadrinava i tota la seva escola. Em vaig vestir corrents i vaig anar cap a l’aeroport, no podia permetre’m perdre el vol.

(116è joc literari de tens un racó dalt del món)
(imatge: Montse Argerich)

9 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

Moltes gràcies per participar de nou. Em fa molta il.lusió tanta fidelitat.

Assumpta ha dit...

Molt bo! :-) però... ostres, posar-te el despertador amb el so del plor d'un infant, ha de ser angoixant que et despertin així!!

Relat solidari... vas a l'India? :-)

Rita ha dit...

Molt bo! Quin neguit... :-)

GEMMA ha dit...

Ostres! Sempre tens bones estripades!

khalina ha dit...

Ohh com m'ha agradat. Clar que m'has fet patir quan en el somni se sentia el plor del nadó.

A mi no m'agrada posar-me el despertador abans d'hora perquè potser ja no puc adormir-me més. I perquè si no sona el segon despertador, jo podria dormir hores. Seria terrible!

Ma-Poc ha dit...

Quina forma de despertar-se, però m'ha agradat molt el teu escrit! :)

instints ha dit...

Boníssima història!! Jo no sé, però despertar-se amb aquest so... uf, algun dia ens hi trobarem no, no cal tenir-ho al despertador!! Petones

estrip ha dit...

Jesús, el plaer és meu.
Assumpta, No me'n vaig no, però no estaria malament.
Rita, gràcies.
khalina, m'alegro que t'hagi agradat. El patiment és curt però.
Gemma, merci Gemma, s'intenta.
Mac-Poc. merci, quina forma de despertar-se. No t'ho creguis pas que això passi eh!
instints, algun dia algun dia!

Marta ha dit...

Molt bon relat! M'ha agradat!