Ves al contingut principal

conversa amb múscul

Mentre l’espero prenent un te fred i fullejant Per que som com som de l’Eduard Punset, s’asseuen al costat un parell de nois sortits de la sala de musculació, i cervesa en mà, parlen de la noia que acabava de trucar per convidar-los a una festa. Era una antiga parella d'un d'ells, que “no estava mal la pava”, i entre rialleta i rialleta explicava que en el seu viatge a Holanda, el dia de Sant Valentí la va deixar: “vaya regalo! eres la hostia... i el entrenador personal este que tienes?”.

Definitivament acabo pensant que en Punset s’han deixat algun capítol a l'armari.

Comentaris

USD ha dit…
probablement fou eall qui el va deixar, al pavo
Rita ha dit…
Regal no ho sé, però un favor, segur que sí que li va fer...
instints ha dit…
Pos molt bé que ha fet la noia!!
Assumpta ha dit…
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Assumpta ha dit…
Això és real?

Mira que anar a Holanda el dia de Sant Valentí per trencar amb la parella!!

Estic amb USD m'hi jugo el que fos que va ser ella que el va deixar a ell quan va començar a sospitar l'oblit d'en Punset...
Carme ha dit…
Mare meva! el que s'ha de sentir!
XeXu ha dit…
No pateixis, ja en farà una segona part. De material no li'n falta.
robadestiu ha dit…
"per què som com som", un títol interessant, i de vegades tb té la seva gràcia escoltar les converses de la gent que ens envolta oi? tot i que de vegades, costa entendre... Com diu la Rita, segur que li va fer un favor.
khalina ha dit…
em van explicar un cas en que en el viatge de lluna de mel, la dona va trobar-lo a ell enrotllat amb un altre home... No sé si seria SAnt Valentí
GEMMA ha dit…
És que som interminables, no donem només per un llibre!
Anònim ha dit…
El senyor Eduard Punset creu que els humans som, NOMÉS, memòria (així mateix ho va declarar quan va presentar
el seu llibre: "Por qué somos como somos?"). I per aquesta
raó penso que no s'ha deixat cap capítol, atès que tu comentes una conversa concreta de dues persones (dos homes) que definien una altra persona (una dona) per mitjà del passat.

Però jo discrepo sovint del senyor Eduard Punset, i ara concreto una discrepància més i just quan diu que els humans ens diferenciem dels monos perquè ells, els monos, poden canviar d'opinió i nosaltres els humans inicialment no podem pas (ell hi posa un exemple fàcil...). Feu la prova i desobrireu que podeu canviar d'opinió i amb facilitat, però alerta perquè no tothom us ho perdonarà... I això últim ell no ho diu pas! Potser ho deu amagar per quan escrigui el proper llibre... ;-)

I pensant amb aquests dos nois de la cervesa (que comentes tu amb "certa" murrieria de superioritat), jo sóc del parer que els humans sempre som millors del què diem i fem.

Onze de setembre. (Onzembre)
estrip ha dit…
USD, és una possibilitat.

Rita, i potser un favor mutu. Ves a saber.

instints, pos molt bé.

Assumpta, el que s'escolta pel carrer mai se sap si es veritat.

Carme, segur que hi ha coses pitjor.

Xexu, ols sir que les segones parts mai han sigut bones?

robadestiu, curiosos per naturalesa, però si se't planten al costat i en vau alta comenten tot això, no podia pas posar-me taps a les orelles.

khalina, potser si que l'altre es deia Valentí i segur que ella el va fer Sant!

Gemma, interminables, m'agrada!

Onzembre, gràcies pel teu apunt interessant sobre el llibre.
Així que creus que alguna cosa amaga i ho guarda per el proper llibre, genial, coincidim.

I pensant en la "murrieria de superioritat" que tu creus que jo faig servir, jo he tingut aquesta mateixa sensació en dos llocs diferents. Una en els comentaris del noi de la cervesa, i dos, en aquest teu últim paràgraf. Però no m'atrevia a afirmar-ho del tot, només ha era una sensació.
Anònim ha dit…
Potser sí; potser els dos nois de la cervesa ho comenten amb aires de superioritat, però sense dissimular. Talment com jo.

I crec que potser tu ets qui l'empra també, però dissimulant una "certa" murrieria de superioritat.

Onze de setembre. (Onzembre)
Gràcies per llegir-me i no esborrar els meus comentaris...
estrip ha dit…
Omzembre,Jo crec que l'únic que faig és transcriure el que he sentit. En tot cas, tu has fet tota la interpretació, tu has jutjat el noi, m'has jutjat a mi sobre l'estil de la transcripció i el que no dic.

Celebro doncs que no dissimulis. I et proposo, a més a més, que d'una història com aquesta en treguis un escrit sense cap "dissimul". M'agradarà llegir-lo si acceptes el repte.
Anònim ha dit…
Gràcies per les teves paraules...

Sobre el que em dius de fer un escrit, dir-te que si volgués fer reptes d'aquesta mena ja tindria un bloc (blog).

Com que el què m'agrada és llegir i si m'escau (que no pas m'escou) opinar sobre escrits, això és el que faig...

I acabo repetint que els humans sempre som millors que el què fem i diem! Però és clar ens ho hem de creure també...

Onze de setembre. (Onzembre)
estrip ha dit…
Onzembre, merci a tu.
"Els humans som millors que el què fem i diem!"

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…