Ves al contingut principal

alçada

Es van conèixer al xat sobre arquitectura, hi va haver feeling des del primer moment, els dos eren fans de Isozaki, Yamasaki o Kenzo Tange, entre molts d'altres. Cada nit des de que es van conèixer quedaven per xatejar, els dos sopaven més ràpid que de costum. Ben aviat van oblidar l'arquitectura i parlaven més sobre llibres, música i viatges. Els dos treballaven com a freelance, no sortien gens de casa, i somiaven en fer viatges inimaginables. Els hi agradaven les alçades, veure com el blanc dels núvols és diferent quan els mires des de dalt. Els hi agradava mirar l'horitzó quan se l'havia d'observar amb la mirada lleugerament inclinada cap a baix. I els focs artificials encara eren més espectaculars quan no havies d'aixecar el cap per veure com esclataven. Després de mesos de xatejar per fi van decidir trobar-se. Ell vivia a la planta tercera i ella a la planta dotze, van quedar a la planta vint i van viatjar fins a la cent-cinc per donar una volta, després d'estar encantats i d'haver-se agradat van pujar fins a la cent vint-i-dos per sopar i com que havien begut massa es van quedar a la cent vint-i-una a passar la nit. La lluna a l'alçada del capçal de llit s'ho mirava i la terra des de baix, una mica trista per la distància, també.


(foto: REUTERS/Ahmed Jadallah)

Comentaris

kweilan ha dit…
Boníssim. Si viuen allà no els cal sortir de l'edifici per a res.
rits ha dit…
un relat preciós!
això si, cal anar tan amunt per veure la lluna al capçal del llit? des del vuité pis es veu perfecte!
XeXu ha dit…
M'he assabentat de la construcció d'aquesta torre a casa d'en Ferran. Trobo que has estat agut a fer un relat d'aquest fet. M'ha agradat molt, al principi pensava que parlaves dels que la van crear, però ja he vist que era un relat. Molt ben pensat.
elur ha dit…
massa enlaire tot plegat, massa enlaire. com més amunt més dur l'aterratge forçat.
hi ha tantes coses que s'haurien de mirar sempre de de baix, tantes!
aquest edifici és ben lleig.
Clidice ha dit…
un bon relat, realment en un lloc així sembla que no et calgui sortir per a res no?
LLuNa ha dit…
Una metàfora molt bonica. Segur que d'aquestes històries n'hi ha que es fan realitat :)
khalina ha dit…
és maco el relat, clar que sempre tancats i amb tanta alçada una mica claustrofòbic, no?
Carme ha dit…
M'ha agradat molt el relat... sorprèn i fa somriure i està molt ben trobat. Fantàstic!

És com un regalet de reis!
Ramon ha dit…
Guaitar el món des de dalt, com si fòssim formigues... petites, petites. Un bon relat
Deric ha dit…
una salvatjada aquest edifici, és que tens raó, no caldrà sortir d'ell per res.
bajoqueta ha dit…
No cal sortir si ja ho tenen tot dins l'edifici :) Però si hi penses vaja avorriment, no? Però si a ells els hi va bé els respectarem :)
Kamen ha dit…
Every heart that has beat strong and cheerfully has left a hopeful impulse behind it in the world, and bettered the tradition of mankind.
_________________
Wedding Dressesrefrigerator repair brooklyn

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…