dilluns, 4 de gener de 2010

alçada

Es van conèixer al xat sobre arquitectura, hi va haver feeling des del primer moment, els dos eren fans de Isozaki, Yamasaki o Kenzo Tange, entre molts d'altres. Cada nit des de que es van conèixer quedaven per xatejar, els dos sopaven més ràpid que de costum. Ben aviat van oblidar l'arquitectura i parlaven més sobre llibres, música i viatges. Els dos treballaven com a freelance, no sortien gens de casa, i somiaven en fer viatges inimaginables. Els hi agradaven les alçades, veure com el blanc dels núvols és diferent quan els mires des de dalt. Els hi agradava mirar l'horitzó quan se l'havia d'observar amb la mirada lleugerament inclinada cap a baix. I els focs artificials encara eren més espectaculars quan no havies d'aixecar el cap per veure com esclataven. Després de mesos de xatejar per fi van decidir trobar-se. Ell vivia a la planta tercera i ella a la planta dotze, van quedar a la planta vint i van viatjar fins a la cent-cinc per donar una volta, després d'estar encantats i d'haver-se agradat van pujar fins a la cent vint-i-dos per sopar i com que havien begut massa es van quedar a la cent vint-i-una a passar la nit. La lluna a l'alçada del capçal de llit s'ho mirava i la terra des de baix, una mica trista per la distància, també.


(foto: REUTERS/Ahmed Jadallah)

12 comentaris:

kweilan ha dit...

Boníssim. Si viuen allà no els cal sortir de l'edifici per a res.

rits ha dit...

un relat preciós!
això si, cal anar tan amunt per veure la lluna al capçal del llit? des del vuité pis es veu perfecte!

XeXu ha dit...

M'he assabentat de la construcció d'aquesta torre a casa d'en Ferran. Trobo que has estat agut a fer un relat d'aquest fet. M'ha agradat molt, al principi pensava que parlaves dels que la van crear, però ja he vist que era un relat. Molt ben pensat.

elur ha dit...

massa enlaire tot plegat, massa enlaire. com més amunt més dur l'aterratge forçat.
hi ha tantes coses que s'haurien de mirar sempre de de baix, tantes!
aquest edifici és ben lleig.

Clidice ha dit...

un bon relat, realment en un lloc així sembla que no et calgui sortir per a res no?

LLuNa ha dit...

Una metàfora molt bonica. Segur que d'aquestes històries n'hi ha que es fan realitat :)

khalina ha dit...

és maco el relat, clar que sempre tancats i amb tanta alçada una mica claustrofòbic, no?

Carme ha dit...

M'ha agradat molt el relat... sorprèn i fa somriure i està molt ben trobat. Fantàstic!

És com un regalet de reis!

Ramon ha dit...

Guaitar el món des de dalt, com si fòssim formigues... petites, petites. Un bon relat

Deric ha dit...

una salvatjada aquest edifici, és que tens raó, no caldrà sortir d'ell per res.

bajoqueta ha dit...

No cal sortir si ja ho tenen tot dins l'edifici :) Però si hi penses vaja avorriment, no? Però si a ells els hi va bé els respectarem :)

Kamen ha dit...

Every heart that has beat strong and cheerfully has left a hopeful impulse behind it in the world, and bettered the tradition of mankind.
_________________
Wedding Dressesrefrigerator repair brooklyn