Seguint el camí que voreja grans parets calcàries, ataronjades, grises i blanques, que fan de mirall de l'escalfor d'un Sol amb raigs com aquells que dibuixava fa molts anys a l'escola. Esquivant un pila d'arbres caiguts en la gran nevada. De tant en tant alguna esgarrinxada i de tant en tant una aturada per mirar la ressenya i trobar la via. I un silenci trencat pel fort batec d'unes poderoses ales fan adonar-me'n que potser el que busquem és el mateix, volar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
Sona i ressona el piano : Posant lentament els dits sobre les tecles, i en ordre, sona així: Primer el polze resseguint la línia de la v...
-
Les primeres 23 paraules dels meus llibres de Sant Jordi són: “El telèfon ha sonat. Un to. Dos tons. ¿S'hi pot posar algú? >> ,...
5 comentaris:
oh! com m'agrada, fins i tot l'esgarrinxada!
un post perfecte Estrip, sí sí.
Tu ja saps fer volar les paraules... tens molt de guanyat!! ;-))
volar, amb el cos, amb el somni, amb els textos :)
un passeig pel bosc en un inici de primavera fent esgarrinxades o estrips a la roba
Ja sé que el teu post és molt poètic, però jo les ganes de volar les he tingudes més d'un cop en ple embús en hora punta!
Publica un comentari a l'entrada