Vam arribar a l'andana, sense preses i agafats de la mà. Havíem passejat per tot Barcelona, entrat a tots el museus, vam fer tres parades en tres terrasses, vam dinar, ens vam fer petons i ens vam abraçar. Feia dos mesos que ens coneixíem, i tot va ser com un explosió. Tots dos estàvem de vacances i per això teníem tot el temps per nosaltres, vam a anar a totes les festes majors, a tots els balls de totes les places i vam passar quasi totes les nits junts. A vegades eren nits caloroses d'estiu en mig de Barcelona, i a vegades nits fresques i humides sobre la sorra de la Costa Brava. Dos mesos de contrastos i de il·lusions. Però aquell vespre a l'andana quan sense voler després d'abraçar-la li vaig dir t'estimo, no era mentida, es va començar a acabar. Ja no he tornat a agafar cap més tren.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
enfilant
Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i ra...
-
Sona el piano , la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ress...
-
Vaig dur la cadira i la corda al riu. La corda, jo i la cadira lligats damunt la sorra, mirant com baixa l'aigua cap a la mar. Un amor ...
-
Sona i ressona el piano : Posant lentament els dits sobre les tecles, i en ordre, sona així: Primer el polze resseguint la línia de la v...
2 comentaris:
Microrelats genials.
Et segueixo, Jordi.
e.
gràcies e!
Publica un comentari a l'entrada