dijous, 18 d’octubre del 2007

fins demà pare

No penso plorar si te'n vas, així que ja et pots espavilar i curar-te. No penso plorar perquè no me n'has ensenyat, si alguna vegada m'has vist plorar ha estat per mimetisme.
Recorda que quan hem tingut algun problema tu sempre ens has protegit, sobreprotegit, i ens has estalviat molts de sofriments. Ens has deixat el teu cor, i ara és ell el que pateix. Ara t'has de cuidar de tu mateix, i no esperis que fem el mateix que has fet per nosaltres perquè amb això no et podem guanyar, el nostre cor no es tant gran com el teu, i el teu el necessites només per tu.
T'he vist plorar i em pensava que tenies por, por per tu, por pel que et podien fer, por per el dolor. Però de seguida me n'he adonat que no, que tot i tenir mig cor espatllat, i aquesta feblesa amb la que batega, només batega per la teva esposa. La mare, la mare, només fas que repetir, i també em veig a mi en aquests ulls vidriosos i als meus germans. Així que recupera't i et prometo que aprendré a plorar, perquè hem de plorar per la vida i no pas per la mort, hem de plorar d'alegria i no pas de por. I sobretot perquè et queda per veure encara com s'ha d'enamorar la teva neta. Si, la neta que se't tira al damunt i et diu t'estimo quan et veu i quan se'n va, i que et diu on anem avi? i a on has anat o d'on vens? Doncs aviat espero sentir com li dius, anem cap casa que l'avi ja es troba bé.

2 comentaris:

Petjada ha dit...

Ànims! un petó!

estrip ha dit...

Gràcies, totes les coses et deixen petjada.

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i ra...