reflex

M’he llevat com sempre, un dia qualsevol, he esmorzat, he fet la maleta amb tots els documents i la poma que em menjaré a mig matí. He sortit de casa per les escales i he arribat al carrer. Vaig caminant al despatx i em trobo pel camí amb la gent de sempre que saludo com sempre, ningú es estrany i tot és normal fins que passo per davant d’un aparador de roba en el qual m’aturo perquè veig una figura nua, no és un maniquí perquè es mou, és un cos masculí que reconec de seguida, és un reflex. Aparto els ulls del aparador i miro cap avall, cap a mi, no porto roba, estic despullat. No ho entenc, les persones amb qui m’he trobat no m’han dit res i han actuat com si no passes res. Ara però és diferent, la por m’envaeix, la vergonya que algú em vegi em mata. Començo a córrer cap a casa i em vaig amagant de portal en portal, com puc poso la maleta ara davant ara darrera, i continuo corrent apunt de fer un rècord mundial. No me n’adono si em miren o no, només em preocupa arribar a casa el més aviat possible, però el carrer per on vaig es més llarg que abans, no veig el final i continuo corrents. Estic desesperat, avergonyit i despullat i continuo corrents. Fins que per sort, el camió de les escombraries m’ha despertat. Són dos quarts de quatre de la matinada i em comença a preocupar que somií tantes vegades que vaig despullat a tot arreu. Potser a partir d’ara per dormir em posaré alguna cosa.