un bany

Aquest matí mentre esmorzava i el Sol anava escalfant el menjador, entre mos i mos em quedava immòbil mirant a el cel, sentint aquella escalfor d’hivern tan agradable. Avui ja es veia que el dia seria clar, malauradament per les reserves d’aigua que tant necessitem He sortit al balcó, no feia fred, i he sentit la calma de la mar a les orelles amb unes veus que semblaven de sirenes. És hivern i la mar em crida, m’he dit. No fa gaire fred, i comencen a néixer dins meu unes ganes immenses de capbussar-me. Ho deixo tot obert de bat a bat mentre enllesteixo les primeres tasques del matí, acabar-me el suc de taronja amb llimona, fer uns estiraments per desencarcarar-me de la son que encara em queda, llegir el correu i respondre’n alguns i acabar alguns documents que vaig deixar a mitges ahir. Però entre frase i frase encara sento el cant de les sirenes, em sento ben bé com l’Ulisses, tot i que jo no em lligaré pas a la cadira. Així doncs acabo decidint que em donaré el meu primer bany de l’any. Recordo altres anys que al Gener o al Febrer ja ho havia fet, però no perquè hi haguessin sirenes que em cridessin sinó perquè eren propòsits que em feia a mi mateix. Però avui no, avui hi veia plaer. Així que m’he vestit amb el banyador i el xandall, he agafat una tovallola i cap a mar. Decidit amb les veus de sirenes que m’atrapaven, m’he plantat a la vora de l’aigua, primer els peus, després les cames, una esquitxada per el tronc i abans que no em comenci a sentir el dolor d’aigua freda m’he llençat i capbussat. I les veus de sirenes han desaparegut, quina llàstima.