Ves al contingut principal

a crits

Feia temps que no ho feia, i ja se sap que quan fa temps que no ho fas hi ha perills afegits. Ara! el plaer ha estat immens, m’he tornat a sentir lliure i descarregat, sobretot descarregat. Fa un temps, sempre ho feia de camí cap a la feina, o a vegades també en acabat. Dins del cotxe en marxa, i amb la radio apagada. A més crec que és el lloc perfecte per fer-ho perquè ningú et sent, a casa sempre hi ha algú que et pot sentir si es que no vius en una casa aïllada, i al carrer et prendrien per boig.

Cridar amb totes les forces és com una teràpia, et treu tensions, i et cobreix una sensació estranya però agradable que et fa somriure. Cridar, no per escridassar a ningú, cridar no per avisar a ningú, cridar no per evitar el dolor, cridar no per visualitzar el plaer, cridar, senzillament cridar.

Avui he cridat, perquè quan m’he assegut davant del volant tornant cap a casa, he notat com si no estigués vivint , millor dir, com si no estigués sentint com hauria de sentir el que estic vivint. És complicat, però es tracta de dir –Ep, desperta, sent, emociona't.... i es que la vida diària moltes vegades fa que ens acostumem a passar per alt, no els sentiments, sinó les sensacions.

Comentaris

Nuri ha dit…
Tranqui, jo practico el crit "tribal" precisament al carro pq és l'unic lloc on puc fer-ho sense que em prenguin per boja, i tot i aixi, si em creuo amb algun cotxe per aquelles carreteres de deu, me tallo de cop.
XeXu ha dit…
No és el primer post que llegeixo en aquest sentit, al final ho hauré de provar.
elur ha dit…
M'agradaria tenir aquesta capacitat... suposo que és que em falta el lloc adequat per deixar-me anar i també que durant dos moments del dia, de més de 3/4, sovint em permeto el luxe de deixar-me anar en les sensacions...
Tals ha dit…
Ostres, doncs a mi em faria vergonya... i diràs...doncs si no et sent ningú! però no sé, crec que no seria capa´de deixar-me anar en un crit (és una llàstima eh, però es pot provar jeje ). Un bes!
estrip ha dit…
Nuri, així que tu ja m'entens, doncs

Xexu, va doncs només et queda provar-ho.

Tals, ai aquesta vergonya. Hi ha coses més vergonyoses, un dia algú va aconsellar a no sé on, ballar despullat a sobre del llit com un boig. Però això si que a mi em faria vergonya!

Elur, potser un canalitzes en els teu haikus?
elur ha dit…
Ho intento :)
Això de ballar despullada sobre el llit, no, que és perillós, però sobre terra ferma (llegeixis mosaic) sí que va de conya, tot i que després de la meva des-emancipació ja no puc fer-ho.
Arare ha dit…
Ara no recordo si a "L'últim tango a París" o a "Cabaret" (o a totes dues pelis) hi ha un moment en què els protagonistes fan un bon crit alliberador en aquest sentit del que parles tu. Un, no recordo de quina de les dues pelis (sóc un desastre memorístic) el fan mentre passa un tren, així, el soroll del tren tapa una mica el crit.

Hola! He arribat així, de blog en blog, com se sol arribar als blogs. Salutacions des del meu mar.
estrip ha dit…
un cop de vent... o un com de bloc eh arare...

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…