dimarts, 18 de març de 2008

aparició

He sortit a caminar pel mig de la muntanya, i com que al matí ben llevat em sentia amb ganes d’explorar un nou camí, m’he aventurat entre mig de les bardisses que m’esgarrapaven. En deixar enrera aquests mal passos m’he trobat enmig d’uns arbres força alts, semblava una fageda. Com que m’agrada sempre anar amunt, he agafat el camí que més pujada feia i de seguida l’alè ha començat a perdre el compàs. Però això sempre passa als primers passos, després l’equilibri torna i el ritme s’imposa. El Sol no l’he vist en cap moment però no em pensava pas que veuria la boira. Ha anat entrant amb tanta pressa que de seguida m’he quedat amb dos pams de visibilitat. No es que m’hagi preocupat excessivament però sense voler el meu ritme anava pujant d’intensitat inconscientment.

Han passat moltes hores, l’aigua feia estona que l’havia acabat i esgotat m’he assegut damunt d’una pedra que semblava esculpida expressament per descansar. Em sembla que he anat tancant els ulls, potser la boira transportava alguna substància adormidora. De sobte he vist una noia que s’apropava, vestida amb camisa blanca fins als genolls, s’ha apropat, m’ha donat un paper i ha tornat a desaparèixer entre la boira.

He tornat a obrir els ulls, i en adonar-me’n que el ulls no m’aguantaven he tret forces d’on no les tenia i amb un ritme fort he anat tirant amunt. En poc temps he arribat a la carretera i he respirat fons. Una parella s’ha parat amb el cotxe quan he aixecat el dit i m’han dut fins a on tenia jo les meves coses. Al costat d’una masia-restaurant on he fet un bon cafè amb llet. Amb aquella llum tènue i l’escalfor del cafè amb llet m’he trobat a la butxaca un paper, això era senyal que no m’ho havia imaginat. I diu:

Mira-la, qui és ella, amb aquesta cabellera negra, amb aquest serrell, a qui dono gràcies per poder mirar-la als ulls. Mira-la amb aquests llavis gruixuts que mig somriuen mig es tallen. Qui és ella, a qui no puc dir un sol mot, perquè el cor se’m para? Ha sortit de la boira i ha marxat amb ella, però si saps esperar a que surti el Sol, et deixarà la seva galta perquè la puguis acariciar.

6 comentaris:

Striper ha dit...

Es maravelos allo que podem trobar a la natura, eh la noia de la foto no sera la que surt al meu post.

elur ha dit...

La boira sempre amaga sorpreses... quan la tornis a veure, somriu-li.

labruixoleta ha dit...

intensa la sensació de tenir a prop algú que t'agrada tant que no pots ni parlar o se't para el cor.

estrip ha dit...

sempre somric, sempre. Ai la natura com és... Intensa, intensa.

iruNa ha dit...

És que perdre's per la muntanya té aquestes coses, no saps qui et pots trobar entremig de la boira!!!
Molt bonic el post!
una abraçada!

estrip ha dit...

merci iruna.
perdre's en definitiva té coses estranyes.