Ves al contingut principal

aparició

He sortit a caminar pel mig de la muntanya, i com que al matí ben llevat em sentia amb ganes d’explorar un nou camí, m’he aventurat entre mig de les bardisses que m’esgarrapaven. En deixar enrera aquests mal passos m’he trobat enmig d’uns arbres força alts, semblava una fageda. Com que m’agrada sempre anar amunt, he agafat el camí que més pujada feia i de seguida l’alè ha començat a perdre el compàs. Però això sempre passa als primers passos, després l’equilibri torna i el ritme s’imposa. El Sol no l’he vist en cap moment però no em pensava pas que veuria la boira. Ha anat entrant amb tanta pressa que de seguida m’he quedat amb dos pams de visibilitat. No es que m’hagi preocupat excessivament però sense voler el meu ritme anava pujant d’intensitat inconscientment.

Han passat moltes hores, l’aigua feia estona que l’havia acabat i esgotat m’he assegut damunt d’una pedra que semblava esculpida expressament per descansar. Em sembla que he anat tancant els ulls, potser la boira transportava alguna substància adormidora. De sobte he vist una noia que s’apropava, vestida amb camisa blanca fins als genolls, s’ha apropat, m’ha donat un paper i ha tornat a desaparèixer entre la boira.

He tornat a obrir els ulls, i en adonar-me’n que el ulls no m’aguantaven he tret forces d’on no les tenia i amb un ritme fort he anat tirant amunt. En poc temps he arribat a la carretera i he respirat fons. Una parella s’ha parat amb el cotxe quan he aixecat el dit i m’han dut fins a on tenia jo les meves coses. Al costat d’una masia-restaurant on he fet un bon cafè amb llet. Amb aquella llum tènue i l’escalfor del cafè amb llet m’he trobat a la butxaca un paper, això era senyal que no m’ho havia imaginat. I diu:

Mira-la, qui és ella, amb aquesta cabellera negra, amb aquest serrell, a qui dono gràcies per poder mirar-la als ulls. Mira-la amb aquests llavis gruixuts que mig somriuen mig es tallen. Qui és ella, a qui no puc dir un sol mot, perquè el cor se’m para? Ha sortit de la boira i ha marxat amb ella, però si saps esperar a que surti el Sol, et deixarà la seva galta perquè la puguis acariciar.

Comentaris

Striper ha dit…
Es maravelos allo que podem trobar a la natura, eh la noia de la foto no sera la que surt al meu post.
elur ha dit…
La boira sempre amaga sorpreses... quan la tornis a veure, somriu-li.
labruixoleta ha dit…
intensa la sensació de tenir a prop algú que t'agrada tant que no pots ni parlar o se't para el cor.
estrip ha dit…
sempre somric, sempre. Ai la natura com és... Intensa, intensa.
iruNa ha dit…
És que perdre's per la muntanya té aquestes coses, no saps qui et pots trobar entremig de la boira!!!
Molt bonic el post!
una abraçada!
estrip ha dit…
merci iruna.
perdre's en definitiva té coses estranyes.

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…