Ves al contingut principal

ai ai una iaia

Amb el seu pas calmat, un bastó a la mà dreta per ajudar-se a caminar, la iaia que porta un mocador de quadres grisos al cap, ha arribat a peu del pas de vianants. No ha mirat ni a dreta ni a esquerra, segurament perquè és fer-ho envà degut a la lentitud dels seus moviments. Un cotxe amb conductor despistat ha hagut de frenar molt bruscament perquè fins a últim moment no l’ha vist. Ella ni s’ha immutat, i ha continuat el seu pas lent i tort. Van arribant més cotxes que van formant cues en els dos sentits, i la iaia fa un altre pas fins ben bé al mig del carrer, aleshores s’atura, aixeca el cap i es mira els cotxes. Fa la impressió que sap que ja està salvada i que el primer pas sempre és el que costa més i és quan es posa en perill. Ella sap que si s’atura a peu del pas de vianants mai podrà creuar i se la juga, però sempre ho ha fet així i ja no té por. Sap que és l’únic camí per arribar a l’altre costat i que li costaria la vida si es queda esperant. És mira el món a una velocitat diferent però al cap i a la fi, per tots, pels que van accelerats o pels que no el temps passa igualment. Quan ha acabat de creuar jo em pensava que tornaria a fer una mirada per veure’s salvada del tot, però no, està capficada ara en el proper repte, encarar la rampa que li ve tot seguit. Aleshores faig una corredissa fins a ella i li ofereixo el meu braç, l’accepta però no em diu res, com si ja sabés que jo hi aniria, i caminem lentament i en silenci. Potser s’aturarà a mitja pujada per aixecar el cap i mirar-me, potser.

Comentaris

Nuri ha dit…
Estrip, m'has deixat sense paraules, ets genial. Missatge captat. Et seguiré robant accents. Molts petons!!!
elur ha dit…
Si aixeca el cap, somriu-li! ;)
iruNa ha dit…
És molt bonic aquest escrit. La gent gran desperta un sentiment especial... almenys a mi em passa, com una barreja d'admiració, tendresa i ganes de cuidar-los. Són un petit tresor que la societat actual no sap valorar. I és que tots, si vivim els anys que per llei de vida ens toca, arribarem a ser vells i agrairem trobar una mà amiga que ens ajudi a pujar una rampa dificultosa.
una abraçada!

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…