ai ai una iaia

Amb el seu pas calmat, un bastó a la mà dreta per ajudar-se a caminar, la iaia que porta un mocador de quadres grisos al cap, ha arribat a peu del pas de vianants. No ha mirat ni a dreta ni a esquerra, segurament perquè és fer-ho envà degut a la lentitud dels seus moviments. Un cotxe amb conductor despistat ha hagut de frenar molt bruscament perquè fins a últim moment no l’ha vist. Ella ni s’ha immutat, i ha continuat el seu pas lent i tort. Van arribant més cotxes que van formant cues en els dos sentits, i la iaia fa un altre pas fins ben bé al mig del carrer, aleshores s’atura, aixeca el cap i es mira els cotxes. Fa la impressió que sap que ja està salvada i que el primer pas sempre és el que costa més i és quan es posa en perill. Ella sap que si s’atura a peu del pas de vianants mai podrà creuar i se la juga, però sempre ho ha fet així i ja no té por. Sap que és l’únic camí per arribar a l’altre costat i que li costaria la vida si es queda esperant. És mira el món a una velocitat diferent però al cap i a la fi, per tots, pels que van accelerats o pels que no el temps passa igualment. Quan ha acabat de creuar jo em pensava que tornaria a fer una mirada per veure’s salvada del tot, però no, està capficada ara en el proper repte, encarar la rampa que li ve tot seguit. Aleshores faig una corredissa fins a ella i li ofereixo el meu braç, l’accepta però no em diu res, com si ja sabés que jo hi aniria, i caminem lentament i en silenci. Potser s’aturarà a mitja pujada per aixecar el cap i mirar-me, potser.