Aquest cop ja començo dient per endavant que m’he trobat un paper amb un, no sé si dir-li pensament, sentiment, poesia o reflexió, escrit. De fet, ben bé trobat no ha estat, estava fent temps llegint un llibre en un banc de pedra del parc, entre els plataners més alts d’Europa (o eren els més alts del món?), hi havia moltes fulles per terra d’altres arbres i que el vent les aixecava, per després caure com les peces d’un tetris però amb milers de posicions més. He tret la vista un moment del llibre i he vist que al banc del costat hi havia un noi d’uns trenta anys, per alguns jove per altres gran, que escrivia alguna cosa. He notat que tenia els ulls vidriosos, no sé si del vent, o del sentiment. Quan ha acabat d’escriure, s’ha posat el llapis a la butxaca de dins de la caçadora i com si escanyés a algú, amb l’altre mà a arrugat el paper. Després s’ha aixecat decidit, s’ha passat la màniga per els ulls com intentant que cap llàgrima s’escapés, s’ha apropat a la papera que hi havia al meu costat i l’ha llençat.
I ho sento, ja sé que no està bé, però qui em coneix ja coneix també una de les meves debilitats. No he pogut evitar, quan ha desaparegut aquesta persona, de posar la mà a la paperera i treure’n aquest sentiment:
I ho sento, ja sé que no està bé, però qui em coneix ja coneix també una de les meves debilitats. No he pogut evitar, quan ha desaparegut aquesta persona, de posar la mà a la paperera i treure’n aquest sentiment:
Jo no sé escriure cap poesia,
però si que escric alguns sentiments,
no sé conjugar estrofes perfectes,
només vull dibuixar petits pensaments.
Quasi bé sempre és la melangia
qui m'omple la ploma de tinta
i quasi sempre penyores d'una dona
qui em lliga les mans i els ulls m'incendia.
8 comentaris:
que bé que hagis rescatat de la paperera un sentiment tan nostàlgic i profund... Petits pensaments molt ben dibuixats :-)
Ai, l'amor! Aquest sentiment que ens fa fer coses tan contradictòries com escriure uns versos tan profunds i després llençar-los a la paperera.
Et perdonem la indiscreció d'haver ressucitat el paperet: valia la pena.
No hi dubte es poesia que atrapa sentiments, que es lo que fa la bona poesia.
Ostres Estrip, o tens molta sort o saps estar al lloc adequat en el moment adequat. És molt bonica la història que expliques, m'han entrat ganes de conèixer al noi misteriós de 30 anys que s'eixuga les llàgrimes amb la màniga de la caçadora!!
una abraçada!
I diu que no sap escriure poesia?
A vegades fer coses que no estan bé, no estan tan malament, has donat un lloc a un sentiment preciós, pots estar tranquil, strip. :)
Pobret. En realitat si que sabia escriure, però la tristesa de vegades ens fa cecs davant algunes coses.
Bona nit Trovador de paraules.
Potser tens un imant pels papers "perduts"?
Sóc una mica com aquest noi de ronda els trenta, mai he sigut capaç d'escriure un poema si no sentia melangia, per això em vaig passar als haikus...
nanit :*)
bruixoleta així ja no em sento que hagi robat res a ningú.
fada, si eh? l'amor fa fer coses que ens poden fer sentir com un superheroi o tot el contrari, una piltrafa.
striper, si atrapa sentiments és poesia? bé, ens ho creurem, que la frase és maca.
tinc sort, iruna, tinc sort. Si me'l trobo un altre dia ja li diré que es passi per els teus batecs.
gràcies, rita, amb el suport aquest em quedo més tranquil.
Xexu, la tristesa o l'amor?
Això de trobador, m'ha agradat, Elur, però amb 't' minuscula.
I això de la melangia o a vegades desamor o tristesa és cert eh? costa més escriure alegries subtils sense caure en l'eufòria. Els haikus si són com els teus és una bona solució.
Publica un comentari a l'entrada