Aquest matí el reflexem mulla la cara
i no m'hi veig.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
Sona i ressona el piano : Posant lentament els dits sobre les tecles, i en ordre, sona així: Primer el polze resseguint la línia de la v...
-
Les primeres 23 paraules dels meus llibres de Sant Jordi són: “El telèfon ha sonat. Un to. Dos tons. << ¿S'hi pot posar algú? &...
11 comentaris:
Potser hi han dies que millor que no ens veiem tot pot esperar al endema
i sentir el vent a la cara i notar com et porta petitíssimes porcions de mar... i després notar la pell salada.
un post preciós Estrip.
oooh! quina foto més bonica!
Enyoro el mar i la seva olor, passejar per la sorra i veure com els meus dits s'enterren a cada passa. Ja fa massa temps que no hi vaig, ja fa massa temps que no faig moltes coses que em feien sentir a gust.
Estrip, m'agrada el teu raconet: m'hi vols de tant en tant? Una abraçada
M'has obert la porta venint a casa meva i m'agrada la teva poesia. El mar ens omple tots els sentits externs: la vista, l'olfacte, el tacte, el gust, l'oïda i un sentit intern: l'emoció. Continuaré visitant-te si no et fa res. Fins aviat.
És una sensació molt propera... bon haiku
curiós, però cert ... salut
es un paisatge idil.lic. m´agrada...
aina
striper si si, o no tenir mirall aquell dia.
merci elur, la cara és important per sentir aquestes coses eh!
merci nimue, era ben d'hora al matí
ostres shadow, vine vine sempre que vulguis i no cal que truquis.
i tu també Fada. Avui t'he conegut.
Jordi, merci. Molt propera, molt.
Mossèn, és una confessió.
i Aina, un plaer.
a mi aquesta nit, aquest reflex em mulla la cara, i se m'obren els ulls. Genial. M'ha refrescat. Ho necessitava.
Molt bonic :-)
me'n alegro molt bruixoleta.
merci
Publica un comentari a l'entrada