L’hivern s’acaba i ens deixa el seu últim senyal, sembla que ens vulgui avisar. Porteu-vos bé, ens diu el vent a cau d’orella. L’hivern per molts es fa llarg, i no hi ha dies de descans si tens una feina estressant, no hi ha cap dilluns diferent. És temps de melangia, de nostàlgia, i si et descuides pots caure en tristors. Potser t’estàs més temps a casa, perquè després de la feina ja es fosc i no tens més llocs on anar. I tens més temps per pensar i pensar, i això és molt perillós. Potser veus que tot allò que fins ara creies et portaria un futur pròsper ho poses en dubte i el dubte es fa gegant per culpa de la monotonia dels dies. O potser existeix un altre potser. Però aviat tindrem llum fins ben entrat el vespre i aquelles persones que ara escriuen als seus blocs i es desfoguen de les seves tristeses i manca de forces aviat miraran l’històric dels seus escrits i diran, ostres que malament que ho vaig passar però ara ja estic bé.
Que estrany que per més vent que faci aquí fora, aquí dins no es mou cap banner, ni cap script surt de la pantalla, cap paraula cau i talla la carretera, però es viu tant intensament que a vegades un escrit t’estira més els cabells que aquesta tramuntana tant ferotge.
Que estrany que per més vent que faci aquí fora, aquí dins no es mou cap banner, ni cap script surt de la pantalla, cap paraula cau i talla la carretera, però es viu tant intensament que a vegades un escrit t’estira més els cabells que aquesta tramuntana tant ferotge.
6 comentaris:
Donat el títol del teu escrit, suposo que et refereixes al darrer post de la iruNa, que és realment corprenedor. Sembla mentida com darrera una pantalla arribem a viure tan intensament la vida d'altra gent que ni tant sols coneixem. Li desitjo el millor. I a tu també, és clar.
Jo tambe m'ho he pensat, m'agrada com escriu la Iruna!
I jo penso exactament el mateix sobre l'hivern: no el suporto. No m'agrada anar tan tapada, no m'agraden els dies foscos, no m'agraden els arbres pelats, els camps engelats, no m'agrada follar sota llençols. No m'agrada la idea de tancar-se amb un amant en un refugi de muntanya perque fora neva, preferiria mil cops sortir a coronar un cim i fer l'amor alla dalt, amb la gespa sota l'esquena.
M'agrada l'estiu per la lleugeresa dels cossos, perque els camps son verds, perque es duu la sensualitat a flor de pell, perque encara que curris tot l'estiu, cada dia es una festa, perque la cervesa t'entra orgasmicament. L'estiu es hedonisme en estat pur, es la bellesa, l'alegria, el plaer.
Aviat acabara el calvari de l'hivern. Aviat tot tornara a florir, tot tornara a la seva alegria. Aviat, molt aviat, n'hi haurem molts que tornarem a sentir-nos feliços, com si anessim tot el dia endrogats de ves a saber que.
Felicitats pel teu escrit.
La primavera arriba amb vent, vent que a vegades ens sembla molest, però que serveix per emportar-se tot allò que està de més. Aquesta estació sempre porta coses noves, pot omplir-nos d'energia i fer que siguem capaços de tornar a començar. Estic segura que la Iruna estarà d'acord amb això ^^ petons
Si, xexu i tals estic d'acord amb vosaltres també i si la iruna passa per aquí hi veu el seu nom espero que no s'enfadi, de fet espero que li agradi.
Nuri, ens veiem al cim?
Sabeu? quasi m'heu fet saltar les llàgrimes... ostres, saber que hi sou és un dels motors que m'ajuda a tirar endavant, gràcies.. de tot cor.
Estrip, l'escrit, independentment de que dugui el meu nom per títol (cosa que ni de bon tros m'ha molestat, al contrari), és preciós, m'ha encantat... les teves paraules sempre saben transmetre grans sensacions.
Una abraçada mooolt gran...
Allà hi seré, estrip, tot i que tu escalant segur que hi arribes abans.
Merci per escriure aquest tema, el meu propi comentari m'ha servit d'inspiració per un relat (ultimament com que he hagut de fer una reducció dràstica del consum etilic entre setmana, no estic gaire inspirada).
Publica un comentari a l'entrada